divendres, 29 de desembre de 2017

Els Galceran corders, blanquers i escultors (segles XVII-XVIII)




Es diu que el carrer Galceran de Vilafranca del Penedès té el nom d’una família existent als anys 1657 i 1746. Intentarem esbrinar aquest cognom des de principis del segle XVII i finals del XVIII.

Els Galceran corders
L’ofici de corder era la fabricació de cordes de diferents gruixos utilitzant fibra vegetal de cànem. A Vilafranca del Penedès fins ben bé el segle XX hi havia corders. Molts treballaven en l’indret que també s’anomenava carrer dels corders, entre la Rambla de Sant Francesc i el primer tram de la carretera de Sant Martí Sarroca, actualment General Prim, fins el carrer del Marquès de l’Alfarràs.
Salvador Galceran era corder l’any 1615. Fill del pagès Joan i Maria. Aquest any es va casar amb Elisabet filla d’Àngela i de Joan Olivella, d’ofici paraire, dedicat a preparar la llana per a esser teixida, és a dir, pentinar-la, cardar-la, perxar-la.
Tomàs Galceran, fill de Salvador i Elisabet, també va ser corder. L’any 1643 es va casar amb Úrsula filla d’un altre corder, en Bartomeu Munyes i de Felipa filla d’un altre paraire.
Joaquim Galceran, fill de Salvador i Elisabet, també corder, el 1656 es va casar amb Maria filla del sabater Bartomeu Rovira de Vilafranca i de Paula i en segones núpcies amb Jerònima.
Un altre dels fills de Salvador i Elisabet, fou el corder Josep Galceran que fou batlle de Vilafranca l’any 1675, com a mínim. Aquest fet, molt probablement, va ser el detonant de que la seva família fos prestigiosa en la Vila.

Josep Galceran, també va ser l’arrendador de les rendes de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona que rebia del Penedès i de les del monestir de Santes Creus. Fins al punt de que va viure a la casa de la Pia Almoina, situada al carrer de la Font de Vilafranca, si més no l’any 1691. Existeix un inventari dels mobles, eines i efectes seus que hi havia en la casa, que es va fer per la seva mort en aquest mateix any. L’encarregada de fer l’inventari va ser la seva vídua Elisabet.
També l’ofici de corder en aquell temps era important i de prestigi. Un altre fill de Salvador i Elisabet fou també un altre Salvador Galceran. Un dels fills d’aquest últim, Tomàs Galceran, en la documentació ja surt anotat com a burgès de Vilafranca, és a dir, persona de bona posició econòmica, que vivia ja sense exercir ofici ni comerç i que formava part de la classe social entre els nobles i els mercaders i menestrals.
El testament del burgès Tomàs Galceran (1680)
El 30 de maig d’aquest any està malalt i redacta el seu testament. És fill del corder Salvador Galceran i de Caterina. La seva muller Maria Marti, que en primeres núpcies va ser muller del paraire Antoni Urgell, els seus germans, també corders, Josep i Joaquim Galceran i el seu fill Bonaventura Galceran, anomenat també burgès en els documents, són els seus marmessors.
Vol ser enterrat en el convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès, lloc aquest, destinat a gent de classe noble.

En el seu patrimoni es destaca l’heretat que tenia a Pacs del Penedès, la casa principal on vivia, situada al davant del cementiri de l’església de Santa Maria, és a dir, a la plaça actual de Santa Maria; una casa petita construïda al costat d’aquesta, en la qual hi ha tres espais o estàncies a més de la cuina. Posseïa també terres dins el terme de Vilafranca, en diferents indrets.
Institueix hereu universal al seu fill Bonaventura, com ja va deixar escrit en els capítols matrimonials d’aquest, quan es va casar amb la seva muller Llúcia.
Maria Galceran, filla de Tomàs, estava casat amb el notari de Vilafranca, Josep Vallès.
El testament es signa en la casa principal, situada al carrer de Santa Maria.
Els Galceran blanquers
Els blanquers eren els que assaonaven les pells, és a dir, netejar i preparar convenientment les pells donant-los la flexibilitat i consistència necessàries per usar-les en les diferents aplicacions industrials. Aquest ofici també tenia un cert prestigi per la gent que hi formava part. Tenia alguna relació amb els paraires.
L’any 1693 el blanquer Pere Galceran es casa amb primeres núpcies amb Maria Rosa Mascaró, filla de Teresa i del paraire Josep Mascaró de Vilafranca i en segones amb Margarida Miret.
Una de les seves filles, la Teresa Galceran Mascaró en primeres núpcies es va casar amb el botiguer de roba Ramon Casanoves de Vilafranca i en segones, l’any 1731, amb l’apotecari i candeler de cera Joan Marrugat Martí, també de Vilafranca. Vivien a la Plaça Major, és a dir, a l’actual plaça de la Constitució.

Un altre Pere Galceran, fill del blanquer Pere Galceran i Margarida Miret, també blanquer, era casat amb Maria Fontanals. Vivien també a la plaça Major de Vilafranca. però en una casa que no era pròpia. Una filla seva, Francesca Galceran Fontanals, s’uní amb matrimoni el 1743 amb el ferrer Ramon Termens Vallespinós de Vilafranca. Una altra filla, Josefa Galceran Fontanals es va casar el 1759 amb el botiguer Jaume Alegret Grases de Vilafranca. Altres fills foren el botiguer Francesc Galceran que el 1748 es casà amb Llúcia Ricart filla d’un paraire de Vilafranca i Maria Teresa Galceran Fontanals.
Pere Galceran Miret el 1761 redacta el testament. Vol ser enterrat en el convent de la Trinitat, situat al carrer de la Font de Vilafranca on estan enterrats els seus pares, sota l’orgue. La seva filla Maria Teresa, es quedà soltera. Sembla que deuria tenir una malaltia, ja que disposa en el testament, que l’hereu, la tingui en compte i visqui amb ell a la casa en propietat que tenen al carrer dels Ferrers i que ara la tenen llogada a Josep Asbert. Anomena hereu al seu fill Francesc Galceran Fontanals.
La seva muller, Maria Fontanals Coca, redacta el seu testament l’any 1765. També vol ser enterrada en el convent de la Trinitat i també anomena hereu al seu fill Francesc Galceran.
Gabriel Galceran que fou assaonador, és a dir, el mateix treball que feien els blanquers, assaonaven les pells, fill també del blanquer Pere Galceran i Margarida Miret, redacta el seu testament l’any 1755. Es casat amb Eulalia i tenen els fills Salvador i Eulalia Galceran. Vivien en una casa que no és pròpia sinó del blanquer Rafael Bonet situada al carrer dels Ferrers, però que molt probablement era també dels seus pares i la tenien llogada al tal Bonet.
L’any 1778, Francesc Galceran Fontanals, també redacta el seu testament. Vol ser enterrat en el convent de la Trinitat en el vas de la seva família. Anomena hereu a la seva filla Josefa Galceran Ricart muller del paraire originari de Reus, Pau Icart. Redacta el testament a la casa de la Plaça Major.

Els Galceran escultors
Hem comentat que el 1748 es va casar Francesc Galceran Fontanals amb LLuísa Ricart Vives. 
Una filla dels Ricart-Vives, Josefa signa capítols matrimonials l’any 1760 a Vilafranca, ja que s’uneix amb matrimoni amb Miquel Galceran Boada d’ofici mestre escultor. És fill del mestre de cases originari de Collbató, Joan Galceran i Anastasia Boada. Molt probablement familiars dels Galceran blanquers. Sabem que l’escultor Miquel va néixer el 1736 i morí a Vilafranca el 18 d’agost del 1806 a l’edat de 70 anys.
En quant a la seva producció artística documentada, sabem que el gener de 1780 es va determinar fer un tabernacle de Sant Gregori a l’església del Vendrell i hi participà Miquel Galceran conjuntament amb Josep Balasch dorador de Vilafranca.
També que el 1788, junt amb Francesc Massaba, va construir l’altar major de la parròquia de Sta. Maria de Piera.
El maig de 1794 acaba la construcció de l’altar de la Mare de Déu del Roser de l’església de Cubelles.
El seu fill, Miquel Galceran i Ricart (1767-1838), fou també escultor conegut com Miquel Galceran II. Es casa el 1791 amb Josefa Lleó Fages, filla de pagesos de Vilafranca. Una de les seves produccions va ser el fer un retaule per l’altar major de l’església de Calafell, per valor de 3.350 lliures l’any 1818.
Josefa Galceran Ricart, que es casà amb Ramon Mascaró d’ofici teixidor de lli de Vilafranca, vivien al carrer de Sant Bernat.
Com anècdota final d’aquests Galceran, direm que l’any 1849 en Josep Galceran Lleó d’ofici daurador, fill de Miquel i Josefa, forma part d’una societat per preparar focs artificials o de pirotècnia a Vilafranca, i que jo sàpiga deuria ser la primera en aquest art i ofici en aquella època a les nostres contrades.

En el principi d’aquest article hem comentat que a Vilafranca del Penedès hi ha un carrer de nom Galceran. També que hom diu que és degut a una família que va viure a la Vila entre els anys 1657 al 1746. Creiem del cert que era la família dels Galceran blanquers. Però potser el nom al carrer fos degut a l’escultor Miquel Galceran Boada o el del seu fill Miquel Galceran Ricart  si més no, es podria canviar i posar el nom sencer d’un dels Galceran més coneguts fora de les nostres terres.






dilluns, 20 de novembre de 2017

Els cantirers Miró de la Torre dels Castlans, segles XVI - XVIII




Hem esbossat més d’una vegada, algunes de les famílies de cantirers que van viure a Vilafranca del Penedès a partir del segle XVI, i el que alguns hi van tenir el seu forn de coure càntirs fins ben bé a principis del segle XX situats a la plaça de l’Oli, actualment plaça Jaume I.
Una altra família del segle XVI que també van ser cantirers i que vivien en la  plaça de l’Oli eren els Miró.

Els Miró del segle XVI
En la documentació hi trobem el primer cantirer, de nom Pere. A l’any 1570 tenia el seu forn de coure càntirs situat al corraló que jo anomenaria “de la Torre dels Castlans”. Aquest, està situat, venint de l’església de Santa Maria cap a la biblioteca Torres i Bages, a la banda dreta de l’actual plaça Jaume I, entre dos establiments de begudes. Actualment és un corraló tancat. Creiem que com trobem en documentació anterior a aquest any i posterior hi havia una de les torres del castell dels castlans, situat en aquest indret. Molt probablement podria haver estat aquella torre Dela, origen de Vilafranca. Pel carrer actual dels Escudellers hi havia també un altre corraló que es dirigia al mateix indret de l’anomenada “Torre dels Castlans”.
El cantirer Pere Miró, ens diu el document de l’any 1570, tenia el forn “...en el carrer que va de la Torre dels Carlans a la plaça de l’Oli”. Pagava cens a la Universitat (Ajuntament) de la Vilafranca per la possessió d’aquest forn.
L’any 1592 Pere Miró era ja difunt. La seva vídua era Francesca. Marit i muller disposaven en aquest any d’una casa amb dos portals situats un obert per la plaça de l’Oli i l’altre pel carrer dels Jueus (l’actual marquès d’Alfarràs). La van comprar al boter Pere Benapres, originari de l’Arboç del Penedès en un any del segle XVI.


Els fills del cantirer Pere Miró
Un dels fills de Pere, fou Antoni Miró, també cantirer. Es va casar amb Margarida Camarasa, filla de l’hostaler Joan Camarasa de Vilafranca i de Joana.
Una germana d’Antoni i filla de Pere, fou Elionor Miró que es va casar amb el calceter Antoni Alegret, originari de Vilanova de Cubelles.
L’any 1618 el cantirer Onofre Miró, també fill de Pere i Francesca, es casa amb Maria Sabater, fill del ferrer de Vilafranca Felix Sabater i de la seva muller Jerònima.


L’hereu, el cantirer Jaume Miró
L’hereu de Pere, fou en Jaume Miró, també cantirer, que l’any 1615 es casà amb Elisabet filla del pagès de Vilafranca, Salvador Gras i la seva muller Paula.
Joan Gras, germà d’Elisabet redacta el seu testament en la casa on viu el seu cunyat, en Jaume Miró, situada a la plaça de l’Oli. Fet aquest, que podria indicar que quan va estar malalt el cuidava la seva germana i cunyat.
L’any 1625 Jaume Miró va comprar una casa que tenia un portal obert al carrer dels Jueus, situat al costat del que ja tenia com hereu del seu pare Pere. Li va vendre el pagès Antoni Soler pel preu de 55 lliures, prou elevat en aquell temps.
En aquest carrer dels Jueus hi tenia dos horts en propietat que pagava cens al noble Salbà, senyor de la Bisbal del Penedès durant la primera meitat del segle XVII.
Jaume, però, continuava tenint el seu forn de coure càntirs en el corraló “de la Torre dels Castlans”.
Un dels seus fills fou un altre Jaume Miró, també cantirer. L’any 1640 es va casar amb Esperança Alayo, filla del negociant Magí i la seva muller Margarida, que en aquell temps tenien en propietat el Mas de l’Alzina, situat en el terme de Vilafranca, que havia estat dels terratinents Gual.
L’any 1645 un altre cantirer, fill de Jaume i Elisabet, fou Salvador Miró que es va casar amb Maria, filla del botiguer de roba Pere Terrada i la seva muller Magdalena.
Una altra de les cases que tenia en propietat Salvador Miró, que també va comprar el seu pare, fou la que ell va vendre l’any 1666, per necessitats de subsistència (així ens ho diu el document) al també cantirer Macià Ginesta. La casa tenia un portal obert al carrer dels Jueus i disposava també del forn de coure càntirs. Estava situada al costat de la que hi vivia el seu germà Andreu Miró. La ven per només 20 lliures.
La casa i el forn que va vendre Salvador, pagava cens al noble Espuny de Barcelona. Li pertanyia per donació que li feu el seu pare, en el moment de signar capítols matrimonials amb la Maria Terrada.
El cantirer Antoni Joan Miró també fou fill de Jaume i Elisabet. No tenim moltes més dades, només que probablement deuria marxar de Vilafranca, ja que l’any 1673 anomena procurador seu al seu germà Andreu Miró, perquè li cobri rendes que deuria cobrar per terres situades en el terme de Vilafranca.
Potser l’any 1679 va torna a la Vila, perquè compra aquest any un pati situat a l’altra banda de la plaça de l’Oli on hi ha construït un forn per coure càntirs. Situat en el corraló del costat de la capella dels Dolors, actualment també tancat amb una reixa. Compra el pati al cantirer Raimon Tomàs pel preu de 100 lliures, quantitat també prou elevada. Es va casar amb Maria Guell.


El cantirer Andreu Miró
L’hereu de Jaume, fou el cantirer Andreu. Es casa amb Marquesa Galceran. Tenen un altre fill també cantirer, anomenat Andreu Miró. En la casa que feia cantonada al carrer dels Jueus, que la posseeix com hereu del seu pare i del seu avi, disposa d’una sala, una quadra, una pallissa i una sola cambra.
Aquesta mateixa casa, el seu fill Andreu, per necessitats econòmiques, la va vendre l’any 1679 al cantirer Raimon Bertran pel preu de 325 lliures, una quantitat molt elevada, per ser la casa petita.
També el mateix fill Andreu ven el mateix any l’altre casa situada al costat de l’anterior, del carrer dels Jueus, que va comprar el seu avi, al també cantirer Baptista Borràs. En aquest cas, no rep diners en efectiu en aquell moment, sinó que li anirà cobrant 100 sous cada any com a pensió d’un censal mort (préstec).
No acaba aquí les ventes de propietats que té el cantirer Andreu, aspecte aquest, que ens indica el benefici que li van aportar al seu pare i avi l’ofici de cantirer. A l’any 1680 ven una altra casa amb tres portals, dos que s’obren a la plaça de l’Oli i un altre al corraló “...de la Torre dels Castlans”. Una altra casa que deurien també comprar el seu pare o el seu avi abans d’aquesta data. El preu va ser de 70 lliures. En aquesta casa és on hi havia el forn de coure càntirs i a més hi tenia un hort. Es pagava cens als nobles Barberà, senyor i castlà dels castells de Vilafranca, Subirats, Mediona i altres. Ven aquesta casa al cantirer Benedictí Rigual.

Inventari de la casa de Marquesa de Miró  (1695)
El fill del primer Andreu Miró és l’encarregat de fer l’inventari de la casa principal on vivia la seva mare, Marquesa i que sembla hi habitava ella sola. Ens indica per tant que els seus fills tenien altres cases en propietat escampades per la mateixa plaça de l’Oli. En la casa de la mare d’Andreu Miró, situada a la plaça de l’Oli hi tenia una sala on hi havia una taula de noguer i un banc de quatre potes; una quadra, on hi era un torn per fer càntirs i quatre bancs de llit; en una cambra que tenia la finestra que donava al carrer, on va morir Marquesa, hi havia dues caixes. Dins d’una d’elles hi havia diferents rotllos de fil de cosir, una sort de plates i plates de Pisa, una caldera d’aram, dos llençols, una vànova, cinc cortines de llit de cotó, altra cortina de fil, set camises de lli, una altra camisa de tela, tres estovalles i cinc tovallons...(una barreja prou considerable de coses).
En una altra cambra hi havia un llit de camp, dos matalassos, sis quadres de paper, un clauer de plata, una tassa de plata i una cullera de plata.
En una altra sala de la casa hi havia dues cadires, una de repòs i una altre de tisores, una caixa, un cofre petit, una caixeta petita, un garbell, una gerra gran, un càvec, cinc plates de terra grans, cinc plats de Pisa grans, 12 plates grans de color blau, una barrina, dos candelers de llautó, una caldera, una cistella d’estany, una plata d’estany, mig quartà de cansalada, dos pots, una espasa, una carrabina, una falç i poca cosa més.
Podem veure que hi manquen coses de valor i tot estar molt barrejat i poc útil. Cal fer notar que en l’inventari no hi surt cap càntir.
Hi surt anomenades també les terres que tenia en propietat, que en són tres. Una situada prop l’ermita de Santa Maria dels Horts, una al Clot de Farran.
Aquest inventari ens indica que Marquesa vivia en aquesta casa perquè era propietat seva i no pas del seu marit difunt. Les propietats del seu marit van passar a mans dels seus fills. Aquesta casa va passar a ser seva per la donació que li va fer la seva germana Madrona, muller del paraire de Vilafranca, Jaume Vives. Igualment que les dues terres indicades.


Els fills del cantirer Andreu Miró
El primogènit i hereu del primer Andreu, fou l’altre Andreu que hem estat comentant. Es va casar en primeres núpcies  amb Francesca Marrugat, filla del paraire Josep i la seva muller Francesca l’any 1698.
Però l’any 1703 va enviudar i es va tornar a casar amb Josefa Pedro, viuda del blanquer Alfons Cots, filla del ferrer Bartomeu i Maria.
Una germana i filla del primer Andreu, fou Maria, casada aquest mateix any 1698 amb el ferrer Pau Alcover.
Amb el primer casament no va tenir cap fill. En el segon fou filla seva Maria, que l’any 1730 es casa amb el pagès Domingo Jover Pons, fill del pagès Josep i Maria de Vilafranca.

Testament de Maria Miró Galceran (1738)
Abans hem comentat on vivia Marquesa i sabem que disposava de béns propis. Anem a veure el testament d’una de les seves filles, la Maria, muller del ferrer Pau Alcover.
Els seus marmessors són el seu propi marit Pau, el seu fill, que era clergue,  Josep Alcover i el seu gendre l’argenter Josep Busquets, casada amb Maria, filla seva.
Demana que es celebrin per la seva ànima cent misses a l’església de la Trinitat. Un cunyat seu, el difunt Jaume Alcover, fou trinitari i la va fer hereva dels seus béns. Un altre Jaume Alcover, fill seu, també és frare trinitari i li deix 20 lliures.
Anomena hereva universal a la seva filla Maria Alcover Miró. Demana que li siguin fundats diferents aniversaris en el convent de la Trinitat de Vilafranca i li siguin dites més misses en la capella dels Dolors.
Podem veure doncs en el seu testament que també disposava d’uns béns propis que després de la seva mort fa usufructuari al seu marit Pau Alcover.

Testament de Josefa Pedro (muller segona del cantirer Andreu Miró-1746)
El testament de la Josefa, recordem que era viuda del blanquer Alfons Cots, anomena marmessors al seu nebot el prevere (capellà) Josep Alcover i el seu gendre Domingo Jover.
Vol ser enterrada en l’església de Santa Maria. Ordena fer-li funerals de mà mitjana.
Demana que se li facin deu misses al convent de Sant Francesc i en lo altar de Sant Andreu.
A la seva filla Francesca Miró Pedro, casada amb Bonaventura Grases, li deixa quatre camises. Al seu nét, el paraire Francesc Pometa cinc lliures, a la seva néta Teresa Pometa casada amb Narcís Dies cinc lliures.
Anomena hereu universal al seu fill Jaume Miró frare franciscà del convent de Vilafranca.
Redacta i signa el testament en la cambra on dorm, que és en la casa del seu gendre Domingo Jover, situada al carrer dels Escudellers. Com veiem, no disposava de béns propis del seu primer marit.

Testament del cantirer Andreu Miró Galceran (1747)
Andreu, en el seu testament anomena marmessors a la seva muller, ella no l’anomenà en el seu,  el seu nebot el prevere Josep Alcover i el seu gendre Domingo Jover.
També demana que es celebrin deu misses en el convent de Sant Francesc i en lo altar de Sant Antoni de Pàdua.
A les seves filles Francesca Miró de Grases i Maria Miró de Jover li deix una lliura a cadascuna. Anomena hereu universal al seu fill primogènit, un altre Andreu Miró Marrugat (hi van tres) també cantirer, fill de la seva primera unió.
És interessant destacar que el seu testament també el signa dins la casa del seu gendre, el Domingo Jover, situada al carrer dels Escudellers. Va morir el dia vuit de juny de l’any 1760.
Podem deduir que aquell patrimoni que havien aconseguit el seu pare i avi en el segle XVII, se’l va vendre tot i va haver de viure amb la seva filla. Per tant, les necessitats de subsistència en aquest final del segle XVIII semblen evidents per aquesta família.

El tercer Andreu Miró, cantirer
L’any 1748 Andreu Miró tercer es va casar amb Teresa Jover Pons, germana de Domingo Jover Pons casat amb Maria Miró, germana d’Andreu. En aquí també podem comentar aquesta unió matrimonial probablement també degut al nul patrimoni que tenia dels seus antecessors i havia de tenir assegurat la subsistència comprometent-se en aquest casament per part dels Jover-Pons. Actituds que ens demostren que l’ofici de cantirer dels Miró no donava, en aquests moments, per viure molt bé.
Els Miró successors d’aquests cantirers són serradors o fusters i han deixat l’ofici de cantirers just quan el tercer Andreu Miró morí a finals del segle XVIII.








diumenge, 22 d’octubre de 2017

El carrer de la Cort de Vilafranca, propietaris i soldats en el segle XVIII





El carrer de la Cort és un dels primers carrers que va tenir Vilafranca des del seu naixement. En èpoques medievals havia tingut també els noms de carrer de les Cols o de forn de les Cols.
Un carrer on hi ha viscut i tenien la seva notaria molts dels notaris vilafranquins en diferents èpoques. Ja des de l’època medieval la notaria del veguer i de la cort del batlle estava situada en aquest carrer. El 1559 l’Ajuntament va comprar el palau de Bernat Pellicer i s’hi va traslladar.
Per tant, ha estat des de sempre un dels carrers que ha notat el canvi polític a la nostra Vila i de rebot de la Catalunya de diferents èpoques.

Catalunya des de l’any 1701 va patir un conflicte bèl·lic espanyol però que es va fer internacional, com va ser anomenada la Guerra de Successió Espanyola, degut a que els estats de la Corona d’Aragó s’alienaren amb el pretendent Carles d’Àustria, que oferia les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d’Aragó, que foren uniformitzats segones les lleis de Castella.
La resistència de Catalunya els anys 1713-1714 es prou estudiada. Igualment la batalla de l’any 1714 a Barcelona i la rendició del castell de Cardona, el 18 de setembre d’aquell any que comanava el governador Manuel Desvalls i de Vergós , últim lloc de Catalunya a caure.

Visita del rei Carles III a Vilafranca el 1707
El 22 d’octubre del 1707 l’Arxiduc Carles, entra a Barcelona, el 7 de novembre jura les constitucions catalanes i fou proclamat rei i adoptà el nom de Carles III d’Habsburg, instal·lant-se al Palau Reial Nou. Amb la necessitat d’expulsar la casa de Borbó de la Península Ibèrica, es procedir a la lleva de l’Exèrcit Regular Austriacista.
El 20 de febrer de l’any 1707 entre les dotze i la una del migdia el rei Carles III, venint de la ciutat de València passant per Torredembarra, entra a Vilafranca acompanyat de diferents persones del seu reialme (així ens ho relata un notari vilafranquí) i fa estada en la Casa del Palau Baltà: “...posa en son palacio que es devant del sementiri de la part de la plassa del Oli prop la iglesia parroquial...”.
A les cinc hores del matí escolta missa en l’església de Santa Maria i marxa a Barcelona. Es va reunir amb els jurats de la Universitat de Vilafranca, que eren el burgès Joan Sala, que l’any 1710 va ser batlle de Vilafranca, el botiguer Jacint Mascaró, el teixidor Josep Tutusaus i el pagès terratinent Jaume Requesens.
Soldat de regiment dels Dragons de Numancia


Soldats a la Vilafranca del segle XVIII
Sabem d’alguns soldats que van residir i signar testament a Vilafranca durant aquest segle.
A la primera meitat del segle i abans de l’entrada de les tropes filipistes a Catalunya van estar a Vilafranca:
Josep Vives Borràs, tinent de la companyia del capità Josep de Salvador del regiment de cavalleria del noble senyor Anton de Clariana, coronel del dit regiment. Es refereix a Antoni de Clariana i de Gualbes, que fou un militar català que a l’arribada de l’Arxiudc d’Àustria Carles III fou un dels primers nobles de l’aristocràcia catalana a jurar-li obediència.
Josep Vives era natural de Barcelona. Anomena marmessor al noble Francesc Escatllar, sergent major del dit regiment. Està aposentat a la casa de l’advocat Miquel Montardit al carrer de la Palma l’any 1711.
Jordi Ferrer, sergent major del regiment de Dragons, natural de Montsó. Està instal·lat a la casa del comerciant de Vilafranca, Joan Fresquet, a la plaça Major o del Blat (l’actual Constitució) l’any 1727.
Van viure a Vilafranca, després de la derrota de Catalunya a mans del rei Felip V, és a dir, van ocupar-la.
Guillermo Piron, capità reformat i agregat al regiment de Dragons de Pavia de Flandes (Filipista).
En 1701, al començar la Guerra de Successió espanyola, aquest regiment de cavalleria es va unir a l’exèrcit franc-espanyol en el nord d’Itàlia per combatre als austríacs.
Andrés de Cours, tinent coronel graduat i capità comandant del regiment de dragons de Pavia, natural de Sèish, municipi de la regió d’Occitània. Viu a la casa de Francesc Ferrer situada al carrer de la Font.
Creu i emblema del Sagrat Orde 
Constantinià 
de Sant Jordi

Joan de Cours, capità del regiment de Dragons de Pavia, desplaçat al quartell de la població de l’Arboç era també nascut a Sèish.
A la implantació del Decret de Nova Planta l’any 1716 pel rei Felip V, el corregidor que fou anomenat per Vilafranca va ser José Moreno que morí en un any de la segona meitat del segle XVIII. Vivia en una casa de la plaça de l’Oli. La seva viuda, Àngela Sax l’any 1756 signa el seu testament. El seu fill fou el capellà Francesc Alexandro Moreno del regiment de Dragons de Pavia. Àngela era filla de Francesc Sax de Viena ajudant en grau de capità del regiment de cavalleria de Depui  i de Petronila de Silva, natural de Vigevano, de Milan, on ella va néixer.
Felip Bruglar Ivon, tinent del regiment de Dragons de Numancia, però originari de Flandes. Allotjat a la casa del metge vilafranquí Joan Escoda l’any 1742.
Volem ara, en aquest escrit comentar qui vivia durant el segle XVIII en el carrer de la Cort, carrer cèntric i “polític” de Vilafranca del Penedès, durant aquests successos que estaven passant en aquests anys en el país català.
L’any 1728 el carrer és empedrat, conjuntament amb el de la Font. Informació que ens fa evident que abans d’aquesta data era totalment de terra.
Dragó de Pavia


Els burgesos
Els burgesos eren els membres del patriciat que es distingien d’altres estaments no privilegiats pel fet de no exercir cap ofici mecànic. També podríem dir que vivien de les rendes del treball d’altres. Acostumaven a ser persones molt ben acomodades i en molt de patrimoni.
Trobem més d’un burgès vivint o sent propietari d’algun edifici en aquest carrer durant el segle XVIII.
Un d’aquests burgesos era el notari Pere Vallès que era propietari duna casa al carrer de la Cort de quatre portals, dos portes que s’entrava pel mateix carrer i dos a la part del darrera, pel carrer de les “Mosques” l’actual Consellers. Pagava cens a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
Una altra burgés que vivia en aquest carrer durant anys del segle XVIII era el botiguer de “teles i paños” Francesc Ferrer Miret amb la seva muller Serafina Alzina. la seva filla Maria Teresa es va casar amb el burgés metge de Cervera, Ignasi Galceran.

Els Macià
L’actual casa Macià era el lloc on hi havia la cort del batlle i la del veguer en època medieval i va continuar essent la casa de la majoria dels notaris en els anys següents i era també on hi vivien els seus propietaris, la família Macià.
El burgès Manuel Macià fou procurador de la comanda de Sant Valentí de les Cabanyes, és a dir, cobrava les rendes d’aquesta ordre que tenia sobretot a Vilafranca. Manuel es va unir en matrimoni amb Maria Esteve Bartomeu, filla del metge Joan Esteve Llorens i Maria Bartomeu Queralt, néta del notari Gaspar Bartomeu, propietari de la casa.
Un dels fills va ser Magí Macià que es casa amb Esperança Tort. Els fills van ser Manuela, que es casà amb Joan Roca el 1725; Manuel el 1730 es casa amb Josefa filla del burgès i advocat de Vilafranca Josep Nin Llorens i Francesa Soler ; Cristòfol amb Josefa Pradell, que van a viure a la Plaça de l’Oli de la Vila; un altre Magí; i el clergue Jaume Macià Tort.
Manuel Macià Tort signa el testament el 17 de desembre de l’any 1765 a la casa pròpia situada al carrer de les Corts o de les Cols.

Els Macià i Tort
En el testament de Magi, redactat pel notari burgès Pere Vallès l’any 1715, anomena els seus marmessors als seus cunyats, l’advocat Marc Antoni Tort i el notari Jaume Tort, els preveres Josep Balaguer Salines i Josep Vila de l’església de Santa Maria de Vilafranca, el botiguer de Tortosa, Joan Pau Macià i el ciutadà de Barcelona Joan Macià, familiars seus. Vol ser enterrat davant la capella de Sant Cristòfol on hi té el seu vas o carner, situat a l’església de Santa Maria i darrera el retaule major.
En el moment de redactar el testament viu en la casa que té en propietat als Monjos, al costat del molí.
El molí fariner d’en Rovira va ser de propietat també, per herència, dels Macià i Tort. Esperança, la viuda de Magí, conjuntament amb l’hereu, que té 20 anys, ven la propietat/domini del moli al ferrer Pau Alcover l’any 1716.
Aquesta venda, segons el document notarial, la fa perquè: “...los dits mare i fill Macià trobar-se de present amb pocs medis per alimentar-se per tenir lo rei nostre senyor que deu guardi, la hisenda confiscada i haver fet varies diligencies per emmallevar o empenyar i no haver altre medi que haver fet...” Recordarem que precisament aquest any, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta, que definia les noves institucions de Catalunya implantant el règim absolutista de la Monarquia Espanyola. No sembla pas que els hereus d’aquests  Macià tinguessin aquests problemes de no poder alimentar-se.
Els Macià, tenien per herència la propietat del forn de pa (antigament anomenat de les Cols), situat al final del carrer de la Cort. L’any 1710 Magí l’arrenda per cinc anys al forner Jaume Boada. L’any 1735 l’arrenda als forners Font, també per cinc anys amb una sèrie de pactes, entre aquests hi havia el de coure tot el pa de la casa dels Macià.
També va obtenir en propietat el moli dels Monjos, com altres béns escampats arreu del Penedès.


Els Macià i Nin
El burgès Manuel Macià Tort i la seva muller Josefa Nin Soler van tenir els fills següents: en Manuela que es casà amb el metge vilafranqui Tomàs fill del metge burgès Joan Sala Esteve i Teresa Janer el 1760; el burgès Josep Macià amb Antonia filla del noble i burgès Josep Tort Mas i Teresa Llaurador el 1765 i Anna Maria amb l’apotecari vilafranquí Francesc fill del comerciant de Barcelona, Josep Verdaguer Berenguer i Maria Àngela Alom el 1765.
El burgés Josep Macià Nin, fill de Manuel i Josefa, es va casar amb Antonia Tort Llaurador i van tenir els fills Manuel que es casà amb una altra Nin, la Magdalena Nin Gible, Maria de la Concepció casa amb el tinent coronel Jaume Salvador Burgès de Barcelona, Maria Antònia casada amb Josep Rovira Vallès de Vilafranca, Teresa casada amb el castellà Ramon Gonzalez Huguet, Josefa casada amb Joan Rovira Vallès, germà de l’anterior Josep Rovira i Raimunda casada amb el tinent coronel Damià Janer Segarra.          
L’any 1757 Manuel, fill de Josep Macià Nin i Josefa Tort Llaurador, ven part del seu patrimoni familiar: Diferents tipus de terres situades al carrer del Vall del Castell, que va obtenir per herència del seu avi, que els tenia en propietat des de l’any 1670. No tenia el domini d’aquestes terres, ja que era del noble i cavaller Ramon Ignasi de Copons i d’Ivorra Salvà Babau de Vilallonga, baró de Sant Vicens dels Horts.
Manuel Macià Tort va obtenir per herència el patrimoni del seu pare el burgès Josep Macià Nin. Constava del següent patrimoni:

La casa “Cal Macià” i altres cases de propietat dels Macià del carrer de la Cort
La casa (l’actual Cal Macià) i cases del carrer de la Cort que formaven part del patrimoni dels Macià tenien sis portals, cinc que s’entren pel dit carrer de la Cort (de fet són cinc cases fins el carrer del Coll) i un que s’entra pel carrer del Coll, amb el seu hort i altres apartaments.
En una de les cases hi habitava i tenia la seva botiga l’argenter Antoni Nadal. En una altra hi tenia el taller el fuster Pau Camps. El teixidor Gabriel Ferrer ocupava una altra de propietat dels Macià.
Les cases limitaven per l’est amb el dit carrer, al sud (es a dir després del carrer de la coll, en el mateix carrer de la Cort) la casa del metge Tomàs Sala (familiar dels Macià), la casa de l’espardenyer Silvestre Falia, els botiguers que venen sèmola en Pau i Jacint Llopart i la casa del burgès Vicens Morgades i part del carrer del Coll. Per l’oest (per la part del darrera) limita amb la casa de l’escultor Miquel Galcerà, que té l’entrada pel carrer Sant Bernat i la fleca o el forn de pa que és del comú (Ajuntament) de Vilafranca. Pel nord part amb la dita fleca de l’Ajuntament i part amb la casa capitular del comú (l’Ajuntament).
La casa principal de Cal Macià constava l’entrada que donava al cel obert/ una estància prop el cel obert/el celler/ la botiga o magatzem/ la botiga del blat (on s'emmagatzemava el que cobraven de les rendes de terres que tenien de propietat)/el rebedor del cel obert/ un quarto que té la finestra que dóna al celobert/ una cuina/el pastador/ el menjador que té una porta a la paret dreta/ una saleta que té la finestra al terradet/ una altra sala que té portalada al terradet/una sala que servia de quartell/ un quarto immediat a la sala, que surt al balcó i mira a l’hort/ una altra alcova i l’estudi que té finestra que mira a l’hort a més de tres quartos al costat d'aquesta última alcova.
També forma part del patrimoni, la casa on hi ha el sastre Marquès, situada al davant de “Cal Macià”, ens parla de la seva sala. D’aquesta casa, es parla d’una altre espai que dóna davant la casa de la senyora Raimunda que també és propietat dels Macià/ d’una alcova del dit quarto/ Un altre quarto que dóna a la dita alcova i un altre que té una finestra davant la casa de Janer, que també és propietat dels Macià. 
Sèish (Occitània)

Sala quartell de “Cal Macià”

Una altra sala que té la finestra situada al celobert de la casa, ens diu el llistat del patrimoni, que servia de quartell. En aquesta sala hi ha quadres, un amb les imatges de Sant Benet, altre de l’Àngelus, un quadre amb els set pecats mortals, un altre amb la imatge de Santa Cecilia, una amb la imatge de Sant Bartomeu i un altre amb la imatge de Sant Raimon de Penyafort.  
Molt probablement, en un principi, era aquesta sala la que servia de quartell dels soldats però posteriorment van ser més parts de la casa que allotjaven soldats  com sembla podem entendre a partir de les escriptures notarials que es van formalitzar durant els últims anys del segle XVIII.
En aquesta sala o altre espai de la casa dels Macià, l’any 1742, el pagès Francesc Miró hi signa el seu testament. En ho diu així: “...fet el testament a Vilafranca del Penedès, dins lo quartell dels soldats de peu situat en lo carrer de la Cort el 31 de gener...”
També el pagès de l’Arboç, Josep Xambo el signa en el mateix lloc: “...dins el quartell dels soldats de Vilafranca situat en el carrer de la Cort, el dijous dia dos de febrer de 1747...” i el ferrer, també de l’Arboç, Josep Vidal: “...fa el testament a Vilafranca dins el quartell dels soldats de Vilafranca situat al carrer de els Corts, avui dijous dia dos de febrer de 1747...”cal dir que el batlle de l’Arboç i el veguer de Vilafranca eren austriacistes, segons el historiador Jordi Vidal, i van ser perseguits i detinguts.
L’estudi de “Cal Macià”
En aquest estudi hi ha una taula de fusta de pi, dues cadires de caoba amb seients de bova, dos armaris de fusta de pi, en aquests hi ha escriptures dels notaris, tots de la família dels Macià, surten els noms de Gaspar, Francesc, Miquel i Jaume Bartomeu i Manuel Macià. També hi ha una andana de prestatges i en ells diferents escriptures de notaris molt antigues i tres andanes més,

amb diferents papers de processos, pliques, registres i altres papers diferents.

Altres béns del patrimoni dels Macià
Dins d’aquest segle XVIII, el patrimoni d’un dels burgesos que vivia al carrer de la Cort, els Macià, a més del que acabem d’exposar, tenien de propietat unes terres situades entre la Rambla de Sant Francesc i el carrer de Sant Pere.
Dues pallisses situades a la carretera reial i prop les muralles de la Vila, pel portal de Sant Francesc (és a dir, al final del carrer de la Cort en direcció al carrer de Sant Pere), també forma part d’aquest patrimoni.
Altres terres situades en aquests mateixos espais, part de camp, part de vinya amb algunes figueres, una de jornal i mig. Quatre jornals situades en el lloc de les Clotes i una altra de dos jornals situades a la Pelegrina.
El mas de la Tallada d’origen medieval, situada dins el terme de Santa Margarida i els Monjos (que estava derruït) amb les seves terres, camps, vinyes i bosc d’un total de 43 jornals. Una casa contigua en aquest mas amb l’hort, era i corral amb les terres, camps, vinyes i bosc també d’un total de 43 jornals situada als Monjos.
Una altra casa en aquest terme de Santa Margarida on hi viu el pagès Pau Marti.
La casa amb el molí fariner dels Monjos, amb dos horts, un corral i una peça de terra.
Una altra casa amb dos corrals i pallissa, amb les terres, camps i vinyes ermes, bosc, muntanyes i possessions situades dins el terme de Selma conjuntament amb el mas Massó, situat dins el terme de Selma.
També en el llistat d’aquest patrimoni s’hi relata la renda dels censos que cobraven els burgesos Macià. Les terres que pagaven censos d’ordi estaven situades a la Creu d’Espitlles (creu de terme de Santa Digna), altres situades a la capella de Santa Maria dels Horts, altres situades al Viver dins el terme de Vilafranca.
Molí dels Monjos

Altres censos els cobraven amb diners. Entre aquests eren els que rebien pels lloguers de les cases de la seva propietat situades al carrer de la Cort, que hem anomenat més amunt. També amb diners cobraven censos de terres situades al terme de Santa Margarida i els Monjos i d’una casa situada a la rambla de Sant Francesc.
Reben també censos amb diners pel lloguer de cases de propietat que tenen a Barcelona en el carrer anomenat de la davallada de la presó (l’actual carrer de la Llibreteria).
També l’escrivania de la cort o del batlle hi cobra rendes en diners la família Macià.
A part de tot això tenen el dret de patronat de diferents beneficis eclesiàstics (el dret a gaudir d’una renda, provinent de béns immobles, de delmes, censals, drets per l’administració de sagraments, misses, etc.) el de la invocació de Sant Bartomeu, el de Sant Mateu, el que va obtenir el clergue Carles de Tord, el del rector Josep Camps, el del rector de Bernat Cases, el benefici que era de l’ardiaca del Penedès i el del rector Pere Genares de Tarragona.
Acaba el llistat dient que aquests són els béns i no altres del  burgès Manuel Macià Tort.
Els Macià i Pradell 
El burgès Cristòfol Macià Tort i la seva muller Josefa Pradell Vaquerisses van tenir els fills següents: Manuela que es casà amb Antoni Pedrosa Esteve el 1768; Esperança amb Joan Manuel Ruiloba nascut a Loja, a la província de Granada, el 1776 i Francesca.
Van comprar la casa situada a la Plaça de l’Oli l’any 1734 als teixidors de lli Font que els hi mancaven diners. La casa tenia dos portals que donaven a la plaça.
El testament de Cristòfol redactat el 1774 anomena marmessors al metge burgès Tomàs Sala, la seva muller Josefa i el notari burgès de Vilafranca, Jaume Mullol Bonet.
Va redactar-lo dins casa seva, a la plaça de l’Oli.
El cavaller Damià Janer de Segarra 
Casa de Damià (després de Moy) enderrocant-se

La casa que hi havia on ara és la plaça de l’Ajuntament era l’anomenada del comte Moy, també de propietat dels Macià. En el segle XVIII hi vivia Damià Janer Segarra tinent coronel de l’orde militar Constantiniana de Sant Jordi, i del reial exèrcit de la majestat Siciliana, pare de Ramona Janer Macià que es casà amb el primer comte de Moy, Carles Colins de Madrid.
L’orde militar Constantiniana de Sant Jordi, fou una orde de cavalleria sota el patronatge de Sant Jordi, consagrada a la glorificació de la Creu, difusió de la Fe i la defensa de la Santa Mare de l’església i defensors de les idees austriacistes. 
Damià era fill de l’advocat i burgès de Vilafranca Damià Janer Fontanals i Anna Maria de Segarra i Gassol. Els seus pares es van casar el 1711.
Una germana de Damià, Caietana es casà el 1751 amb el també coronel Felipe Asprer i  Recaño, originari de Cadiz.
Un altre germà, el burgès Joan Pau Janer i de Segarra, fou catedràtic a la Universitat de Cervera en els últims anys d’aquest segle.
En Galcerà Janer de Segarra fou cabiscol (responsable del cant litúrgic en un cor catedralici) major de la catedral de Girona i un altre germà en Caietà Janer Segarra fou clergue de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
Damià Janer de Segarra va ser propietari del Mas Masseguer, situat en el terme de la Granada. Damià
i Raimunda Macià Tort van tenir tan sols una filla, Raimunda Janer Macià.

La Universitat de Vilafranca i altres cases del carrer de la Cort al segle XVIII
El carrer de la Cort sembla ser en aquests anys el més segur per a viure-hi i estar-hi vivint. El fet de redactar alguns testaments en cases d’aquest carrer com en la mateixa casa de la Universitat (Ajuntament) pot fer pensar el que acabàvem de dir.
L’any 1706 el blanquer i veguer de Vilafranca Antoni Damià signa el testament dins la casa de la Universitat on hi viu. Un inventari del dit Damià, ens aporta alguns mobles i espais de la casa on hi ha la cuina, un espai de la casa (suposadament a la planta baixa)  hi ha un matxo de pèl negre coix, hi ha també una cambra que té finestra que mira al cel obert on hi ha entre altres coses un quadre de Sant Antoni de Pàdua, un altre de Sant Anastasi, un de Santa Magdalena i un altre de la Santa Verge Maria.
A la casa del candeler de cera Felip Ribera, situada en aquest carrer, l’any 1710 el sastre Josep Serra fa el testament. Justament la casa d’aquest candeler va passar a mans d’un altre cerer, en Ramon Masip, que l’any 1711 la ven al prevere de l’església de Santa Maria, familiar del sant Ofici, Josep Balaguer Salines. La casa per la part del darrera donava al carrer de les “Mosques” l’actual carrer dels Consellers.
Una arcada de l'Ajuntament

Reparacions de cases del carrer de la Cort

El capellà Josep Balaguer Salines l’any següent el 1712 arregla la casa que va comprar l’any anterior al candeler de cera Ramon Masip. El guixaire de Vilobí Josep Olivella li ven cent quarteres de guix per les obres. El mestre de cases Francesc Salasar és l’encarregat de les obres. Compra al pagès de Sant Pere Molanta, Bartomeu Bertran li compra 1200 teules i 6000 rajoles. El ferrer Arnau Ballester és l’encarregat dels balcons i finestres.
El ferrer Pere Joan Grau compra a principis del set-cents una casa al teixidor Francesc Artigas, nascut a Vilafranca però es traslladà a viure a Santa Coloma de Queralt, situada en aquest carrer. Hi fa obres. Gràcies al memorial de les obres podem saber que el mestre de cases fou el vilafranquí Fèlix Figueras. Es reparà la teulada, la paret mestre de la sala, es varen fer dues escales: una que puja des de l’entrada i l’altre des de la sala al terrat. Es van fer servir 600 rajoles per fer les escales. Es va construir un cup. Tota la cuina es fa nova.
El fuster Antoni Teixidor va participar també en la reforma. Posar bigues noves, va fer una porta nova al celler, portes i finestres de tota la casa.
El burgés Francesc Ferrer Miret, botiguer de roba fa també reparacions l’any 1723 en la casa de propietat que té en el carrer, i també en una era i una pallissa que hi és a tocar de la muralla per la part de la Rambla de Nostra Senyora.
Els mestre de cases, en aquest cas, són Josep i Fèlix Ivern, pare i fill de Vilafranca, que posteriorment aniran a viure a Barcelona i participaran en vàries reformes de cases i carrers barcelonins. van reparar el terradet i les xemeneies posant-hi 400 rajoles. Portes, bigues, finestres i reformen la botiga de roba aplicant-li 4000 rajoles.
Hi participà en les obres el també mestre de cases vilafranquí Domingo Feliu. Repara la teulada del galliner i hi fa un terradet.

Altres propietaris de cases del carrer de la Cort 
El corder o espardenyer Josep Batlle vivia en una casa d’aquest carrer durant aquests anys. Pagava cens a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria. Va ser administrador de l’hospital de Vilafranca l’any 1708. També el corder Josep Font familiar del Josep Batlle, vivia en la mateixa casa.
La casa que fa cantonada entre el carrer de la Cort i la Rambla de Sant Francesc en aquests segle XVIII era propietat dels ferrers Mefa-Pujador.
La casa constava d’una planta baixa, entresol, primer i segon pis i golfes.
En el carrer de la Cort hi havia moltes més cases i propietaris de les/els que hem comentat, això només ha estat una petita mostra per poder comentar algunes de les famílies que vivien en el segle XVIII en el carrer i relacionar-les en els successos bel·licosos que hi havia en aquells moments al Principat de Catalunya.

dilluns, 25 de setembre de 2017

L'espai de l'edifici del Pa i Figues de la Plaça de Jaume I a Vilafranca




El Vinseum hauria d’estar a punt d’enderrocar l’edifici anomenat popularment “Cal Pa i Figues”. Però qui era el “Pa i Figues”? Quin o quins edificis hi havien abans en aquest espai?
El cantirer Ramon Colomer ( el Pa i Figues)
Ramon Colomer Gili, formava part d’una família que eren cantirers a la Plaça de l’Oli (l’actual Plaça Jaume I). La seva mare fou Marianna Gili i el pare, també cantirer, Pere Colomer Castellví nascut a Vilafranca. L’avi de Ramon, fou Francesc Colomer, cantirer, que havia nascut al Mas Nou situat al terme de Fontrubí. L’àvia fou Margarida Castellví Torner.
Ramon, “Pa i Figues” es va casar el 1837 amb Rosa Ribas Sastre de Vilafranca. Els seus germans foren en Francesc Colomer Gili casat amb Caterina Dalmau Bonsoms de Vilafranca i Felisa Colomer Gili casada amb Josep Mestre Fabré el 1857.
Un fill de Ramon i Rosa fou Pere Colomer Ribes, també cantirer, que el 1873 es va casar amb filla d’un altre cantirer de la vila, Raimunda Perlas Feliu.
L’any 1889 el cantirer Pelegrí Colomer Ribes, fill de Ramon i Rosa, signa com a testimoni en diferents documents. Sembla ser que fou l’últim cantirer dels Colomer a la vila.
Posteriorment els Colomer d’aquesta branca, vivint a la mateixa plaça de Jaume I, són comerciants. També sabem que en la família hi havia un músic l’any 1900 que emigrà a Mèxic. El seu nom era Ramon Colomer Martí.
Església Santa Maria de Bellver

El Mas Nou de Fontrubí
Com dèiem, l’avi Francesc Colomer, va néixer al Mas Nou, situat a la parròquia de Santa Maria de Bellver, dins el terme de Fontrubí. Fou primer pagès, posteriorment cantirer.
Les primeres notícies d’aquest mas són del segle XIV i era propietat de la família Rosell. Durant el segle XVI fou de propietat de la família Gual. Família aquesta, que era propietat de molts altres masos de la comarca de l’Alt i Baix Penedès.
El Mas Nou és dels Colomer a partir del segle XVII. L’any 1630 hi vivia el pagès Jaume Colomer. El seu fill era Joan Colomer.
El 1650 es signen uns capítols matrimonials entre el pagès Pau Colomer del Mas Nou, fill de Jaume Colomer i  Beneta, amb Maria, filla de Pau Sardà de les Cabanyes i Eulalia.
L’any 1754 hi ha un matrimoni entre Madrona Colomer Mestre filla del pagès Francesc Colomer del Mas Nou i Madrona Mestre, amb el pagès Joan Carbonell Ferrer originari de Sant Pere de Ribes.
El 1803 un altre matrimoni és celebrat entre Francesc Colomer Rosell del Mas Nou, fill del pagès Jaume Colomer i de Coloma Rosell, amb Maria Sardà Fontanals, filla de Pau pagès de Sant Vicens del Morrocurt, situat en el mateix terme.
El 1808, l’avia del “Pa i Figues” Margarida Castellví, signa testament a on viu, la casa del costat de la capella de Sant Pelegrí. En aquest testament, ens diu que és viuda del pagès/cantirer Francesc Colomer del Mas Nou i filla del pagès Josep Castellví i Margarida Torner. Els fills són Pere Colomer Castellví (pare de Ramon), Josefa Colomer que és casada amb el daguer Josep Surroca i Rosa Colomer Castellví.
El sobrenom de “Pa i Figues” podria haver tingut alguna relació amb aquest Mas Nou del terme de Fontrubí, per tenir-hi figueres i potser el de “Pa” té a veure amb el forner que els hi va vendre el terreny per construir-hi la casa, el forner Ignasi Llorens.


La casa del “Pa i Figues” a la plaça Jaume I
Va ser l’any 1819 quan el forner Ignasi Llorens, originari de Vilafranca, però en aquell moment vivint a Sabadell, ven al cantirer Pere Colomer Castellví un pati que afronta per l’oest amb el forn de càntirs del cantirer Joan Perlas, al sud amb l’hort de l’estudi de l’Ajuntament de Vilafranca (és a dir, l’escola) i amb el carreró que no passa (l’actual carreró tancat anomenat Sarraülls). Aquest pati era propietat del dit forner, per herència del seu pare Francesc Llorens.
Pere Colomer compra aquest pati pel preu de 140 lliures, una quantitat prou elevada.
En aquest terreny que comprà edificà la casa en aquests anys de principis del segle XIX enderrocant una d'anterior que era dels Llorens.
L’any 1857, vivint ja en la casa del costat de la capella de Sant Pelegrí (abans capella dels Socors), Pere Colomer i família venen un tros d’aquell pati que tenien a la part del darrera de la casa construïda, al notari de Tàrrega, Josep Antoni Lomaña Trilla i a la seva muller nascuda a Vilafranca, Josefa Llorens, filla d’un altre cantirer. En aquest tros de pati hi ha un forn de coure càntirs cobert amb dues teulades i signen un pacte per poder-lo fer servir el venedor quan calgués.

La casa del cantirer i músic Francesc Llorens : “El violí”

El cantirer i músic, Francesc Llorens era el propietari de la casa edificada anterior a la dels Colomer en aquest mateix lloc. Un fill d’aquest, un altre Francesc, també emigrà a Amèrica i mai en van tenir notícies.
La casa havia estat propietat dels Llorens cantirers des de principis del segle XVIII.  L’any 1740 en fan obres que hi participa el mestre de cases Fèlix Figueres, es repara sobretot la teulada, el corral i la sala gran, segurament deuria fer poc que la compraren i necessitava fer-s’hi reformes.


Els Babau i la carnisseria dels capellans

Hom parla de que en aquest espai hi havia la carnisseria dels capellans, és a dir, una carnisseria d’on els preveres de l’església de Santa Maria en cobraven rendes. No hem trobat cap documentació al respecte, si que hi havia una carnisseria anomenada dels capellans, en l'actual plaça de l’Oli durant la primera meitat del segle XIX.
La capella de Sant Pelegrí i les cases que havia al costat durant el segle XVII i fins la compra dels Llorens, eren de propietat dels Babau, senyor del Palau Baltà de Vilafranca, situat al davant mateix. Veiem algunes dades.
Una data de l’any 1663 el noble Bernat Babau i de Vilallonga estableix de nou una casa, amb un hort, situada al costat de la capella del Socors (nom originari de la capella de Sant Pelegrí, posat aquest nom pels mateixos Babau) a favor de Jaume Ribes, fill del que ja se li va fer un establiment anterior, el teixidor de lli Francesc Ribes l’any 1645.
De l’any 1620 tenim també un inventari de la casa que hi vivia el botiguer de teles, Antoni Esbert, pagant també cens als dits Babau. Disposa d’una sala on hi ha una tauleta de fusta de pi amb els seus petges, una cadira de fusta i un banc; una cuina amb la pastera per fer el pa i una cambra.
El 1616 el noble i cavaller Cèsar Babau i Vilallonga arrenda al paraire de llana Francesc Gassó, part de la casa i hort, situada a costat de la capella dels Socors, on hi ha una sala i dues cambres que estan al cap de l’escala, i una estància de baix que abans era el menjador dels frares trinitaris i la meitat de l’hort.


L’hospital dels Trinitaris (segles XIV i XV)

Va ser l’any 1305 en què s’acordà l’edificació en aquest indret de l’hospital per pobres i malalts amb un contracte notarial entre els prohoms de la Universitat de Vilafranca i l’ordre de la Trinitat. 
La construcció d’aquest hospital es va fer conjuntament amb la seva capella, la dels Socors, que és actualment l'única construcció que ens ha quedat al costat de l'edifici que s’enderrocarà.
L’any 1497 el ministre frare de les cases dels Trinitaris, Antoni Dagnes,  ens diu que l’hospital hi té un hort amb dues cases i un celler que compraren i  que a més paguen cens als nobles Barberà.
Hi estigueren fins l’any 1580 que es traslladaren a l’hospital del Sant Esperit del carrer de la Font, on hi ha l’actual església de la Trinitat.
Fins aquí un recordatori d’un espai que properament es deixarà al descobert. Un espai que també abans d’aquest hospital que hem comentat, formava part del call jueu de Vilafranca i que caldrà fer-hi unes excavacions arqueològiques com es van fer en el pati de Cal Badia fa un temps.