dijous, 5 d’abril de 2018

El monestir dels caputxins de Vilafranca del Penedès (1581-1835)


Convent de caputxins de Vilafranca en el mapa titulat Província Cataloniae cum confiniis (1649).

L’orde mendicant franciscana fou fundat per sant Francesc d’Assis el 1208. Del moviment religiós franciscà sorgiren tres ordes bàsics: l’orde primer, seguit per tres grans famílies, els anomenats simplement franciscans, els conventuals i els caputxins; l’orden segon, seguit per diverses classes de religioses, especialment les clarisses i concepcionistes; i el tercer orde, seguit per seglars d’ambdós sexes, coneguts com a terciaris franciscans i també per diversos religiosos i religioses terciaris de moltes congregacions.
L’orde dels caputxins neix al 1520 quan alguns frares franciscans, desitjosos de tenir una vida més contemplativa i observant de la regla original, van retirar-se a viure com a eremites. Dirigia aquests frares Matteo da Bascio, el qual la Inquisició va perseguir perquè havia abandonat l’obediència del seu convent per iniciar el nou tipus de vida. Matteo i alguns companys van trobar suport entre els camaldulesos, raó per la qual van incorporar al seu hàbit la caputxa punxeguda que portaven aquests, com també l’obligació de dur barba.
El bisbe de Barcelona va autoritzar l’establiment d’un convent caputxí a Vilafranca l’any 1581 i el va dedicar a la verge de la Concepció. El seu origen cal cercar-lo en el frare Josep de Rocabertí que amb motiu d’uns sermons a la vila, va prendre la iniciativa de cridar els caputxins a establir-se a Vilafranca. Foren adquirits uns terrenys prop de la muntanya de Sant Jaume (la del costat de la de Sant Pau). El 1582 es va posar la primera pedra del convent i els primers caputxins s’establien provisionalment a l’ermita de Sant Pau.
A causa de la insalubritat del lloc, la gran distancia amb Vilafranca i les pèssimes condicions en que es trobava el mateix convent, el capítol de 1623 va acordar el seu trasllat a un lloc més idoni.
El convent vell situat a Castellmós
El 20 d’abril de l’any 1624, el frare caputxí, ministre provincial dels franciscans caputxins de Catalunya, en virtut d’una carta de Roma, enviada el 30/12/ li fa saber que el Papa Urbà VIII va concedir el trasllat del convent i la venta dels llocs i cases on hi havia el convent vell i aprova la nova construcció.
Fa memòria de que l’any 1593 van anomenar al noble Dalmau de Copons Bartomeu fill del noble Jaume de Copons i casat amb Francesca Aiguaviva Tamarit, que vivia entre Vilafranca i Barcelona, perquè en nom del Papa, pugui vendre les restes del convent vell dels caputxins. Els diners d’aquesta venda van servir per la construcció del nou edifici, que estarà situat a  prop de l’església de Santa Maria Magdalena.
De totes maneres, com que les restes del monestir vell van ser donades a la Universitat de Vilafranca, va ser aquest, qui va vendre els seus béns. Fou el burgès Pau Roig, com a representant de la dita Universitat, quan aquell mateix any va vendre al fill de Dalmau de Copons, Francesc de Copons i d’Aiguaviva totes les restes del convent vell, amb la seva església, l’hort i terres contigües que estaven situades a la partida dita de la font de Castellmós a la base de la muntanya de Sant Jaume.
Els límits del convent vell eren a l’est amb terres del cisteller Pau Rodó, al sud amb terres del burgès Pau Roig, a l’est amb terres dels hereus del pagès Pau Torrents que antigament eren del pagès Lleó de Pacs i pel camí que va de l’ermita de Sant Pau al lloc de les Cabanyes i al nord amb terres del flassades Onofre Planes que eren del burgès i notari Miquel Bartomeu.
El convent pagava rendes al priorat de Sant Sebastià dels Gorgs. També pagaven sis quartans d’ordi als hereus del matalasser Magí Urgell per una vinya, pròpia dels caputxins, que estava situada a Puigroig, prop de Sant Pere Molanta i per una altra terra situada a Sembra morta, prop de la muntanya de Sant Jaume, pagava sis quartans d’ordi als hereus del pagès Pere Oliver.
Aquestes terres també es van vendre. La quantitat total que van cobrir per la construcció del nou convent van ser 400 lliures. Una quantitat molt considerable.
Un sumari geogràfic i polític de les quatre parts del mon: en vers hendecasíl·lab, any 1795 del historiador caputxí del convent de Vilafranca, Ferran Esther que mori a Barcelona el 1809
El convent nou
La primera pedra del nou edifici es va posar el 1624 i el 1626 es va dedicar també a la Immaculada Concepció.
El 27 d’octubre de l’any 1625, ja estava reconstruït el nou convent. Ho sabem per diferents dades, una d’elles quan el notari Josep Soler de Vilafranca, com a procurador del noble Anton de Monner i Bassedes originari de Camprodon, però vivint a Vilafranca, aixeca acte del dipòsit del cos del seu germà, monjo del monestir de Ripoll a l’església del convent dels caputxins de Vilafranca. Demana situar-lo a dins la capella del Sant Crist, que és la primera capella entrant dins de l’església a mà dreta. El situen aquí mentre no trobin altre cementiri i poder-lo traslladar.
El frare caputxí Bernat del Carrós accepta el dipòsit.
Aquest segon convent no va durar molts anys; el 1640 fou incendiat en l’època de la guerra dels Segadors i el 1642 reconstruït de nou.
Durant diferents anys posteriors i fins la seva desaparició són més d’una les donacions o legats que rep el monestir dels caputxins per part de gent del Penedès. Per exemple, l’any 1721, Francesca Tort viuda del noble Josep de Salvador, vol que s’hi celebrin 150 misses en el convent, segons el seu testament, a més de deixar-li 15 lliures.
Aquest mateix any el pagès Josep Font el cinc de novembre signa el seu testament dins una cel·la del convent dels pares caputxins. Demana ser enterrat al dit convent en el lloc on hi ha enterrats els seus pares.
El 1733 el noble i advocat Pau Salvador Gual vol ser enterrat a l’església de Santa Maria, portant l’hàbit dels pares caputxins i mana que s’hi celebrin 100 misses per la seva ànima.
L’any 1834, amb la idea de la construcció del nou cementiri de Vilafranca, es diu que només hi ha en aquell moment dos sepultures. Una dins la capella del Sant Crist i una altra que està al terra de l’església, que és del conseller de la Universitat Joan Gras, candeler de cera de Vilafranca. El frare caputxí Valentí d’Areny ho confirma.
El 1835 fou abandonat definitivament i incendiat, els terrenys van passar a mans municipals i el 1839 comença a funcionar el cementiri.
Plànol de l'actual cementiri de Vilafranca del Penedès

La construcció de l'actual cementiri de Vilafranca va iniciar-se l'any 1787 arrel de les obligacions de portar els cementiris fora les muralles de les ciutats per evitar les propagacions de certes malalties contagioses com el còlera. El 1808 hi va haver la benedicció del solar que ocupava l’antic convent dels frares caputxins. El 23 d’abril del 1839 es beneïa el recinte.
Un topònim deixà l’existència del convent, en un document de l’any 1856 ens diu que després de la Segona Carlinada, l’Ajuntament de Vilafranca, va prendre la decisió de posar portes a l’entrada del carrer dels Ferrers i lliurar les claus a la Comandància militar. Els veïns demanaven l’enderroc del portal, en aquell moment anomenat dels Caputxins, que estava en molt mal estat.

divendres, 2 de març de 2018

El testament de Ramon Copons i Tamarit (1674)




La nissaga dels Copons prové de les planes de Lleida on les guerres de bandositats de la noblesa va ésser una constant durant tot el segle XII. La nissaga es va anar diversificant (La Manresana, Bullidor, Malmercat, Puigroig - Vilafranca del Penedès , Barcelona ...) A més de militars, els Copons ocupaven alts càrrecs de l'administració, la justícia i el clergat de Catalunya. Es van emparentar amb les més importants famílies nobles del Principat.

Comentarem aquí un dels de Vilafranca, en Ramon de Copons anomenat de Barcelona i de Vilafranca, fill de Dalmau de Copons i Francesca Tamarit.

El seu germà Jaume de Copons i de Tamarit, fou ardiaca d’Andorra, canonge de la Seu d’Urgell, bisbe de Vic (1664-1674) i de Lleida (1674-1680), va ésser nomenat President de la Generalitat de Catalunya el 22 de juliol de 1662.

El dia vuit de desembre de l’any 1669 Ramon de Copons i de Tamarit entrega el seu testament al despatx de la casa del notari Josep Marti de Vilafranca, situada al carrer de Sant Joan.

El dia 25 d’octubre de l’any 1674, després de la seva defunció, a casa del mateix notari, amb la presència del seu fill Antoni de Copons i Grimau de Barcelona s’obre i es publica el seu testament. Fent un llistat i comentari del seu testament podem veure quin tipus de noble era i quin patrimoni tenia a Vilafranca, al Penedès i altres llocs.

També com a testimonis en el moment d’obertura del testament, hi és present el noble Miquel de Masdovelles (familiar dels poetes de l’Arboç del Penedès), el cavaller originari de Camprodon que vivia a Vilafranca, Joan Monner de Boixedes i el cavaller Joan de Palau.

Els marmessors

Qui ha d’organitzar tots els seus legats i ordres que mana en el testament, els seus marmessors, són la seva muller Agnès Grimau, el seu germà Jaume de Copons, el seu cosí germà de línea paterna, el seu fill primogènit Anton de Copons i Grimau, i els altres dos fills seus, Ramon de Copons i Dalmau de Copons.


L’enterrament

Mana ser enterrat a l’església de Santa Maria de Vilafranca, concretament en la capella de Santa Llúcia. Ordena que el seu enterrament es faci amb la menys pompa possible. Diu també que al cap d’un any, després de la seva mort, es faci enmig de la capella una inscripció sobre una pedra amb les armes de la casa de Copons

Ens anuncia que en la dita capella ja hi ha un vas o túmul on hi ha els ossos del seu besavi en Joan de Copons, casada amb la besàvia Elfa d’Espitlles, que fou el primer de la casa dels Copons, casat al Penedès.

Vol que el seu cos tingui l’hàbit del pare Sant Francesc en lloc de mortalla. Després de la seva mort, vol que li siguin celebrades 3000 misses.

A l’hospital general de la Santa Creu de Barcelona li deix 100 rals, per fer regals als malalts, als hospitals de misericòrdia i orfes de Barcelona els hi deix 50 rals. Això en quant a Barcelona.

Al Penedès, deix a l’església o capella de Nostra Senyora de Pennafel, situada al territori d’Olèrdola, 100 rals.

La seva família

Al seu fill Ramon de Copons li deix 200 lliures i 1000 lliures que li pertany per dret de legítima que li pertany sobre totes les seves propietats.

A Dalmau de Copons, l’altre fill, li deix també 200 lliures i les 1000 lliures per la mateixa raó. El mateix a un tercer fill, de nom Francesc de Copons i al quart de nom Joan de Copons.

El primogènit Anton de Copons i hereu, estava casat amb Maria Gràcia de Pinós i Rocabertí. L’any 1666 en els capítols matrimonials de tots dos ja li va fer la donació hereditària de tots els seus béns patrimonials. Maria Gràcia va néixer a Barcelona a l’any 1650. Era filla de Josep Galceran Santcliment i de Perapertusa, senyor de Santa Maria de Barberà, mestre de camp general de l’exèrcit de Catalunya i un dels caps del bàndol, revolucionari català el 1640. Tot i que deixava 20000 lliures per la seva muller Inés amb usdefruit abans que el fill hereu tingués l’edat reglamentària per poder administrar els seus béns.


Els seus béns, anys 1666 al 1669

Continua el testament fent un llistat de tots els seus béns recollits durant aquests anys, fins el dia i any que va signar el seu testament.

A la taula de canvi de Barcelona, que era aquella institució econòmica pròpia de l’Edat mitjana que facilitava la mobilitat de capitals. És el procedent més directe dels bancs públics. En aquesta taula la seva muller i ell mateix, hi devia 5795 lliures i 19 sous.

D’aquestes quantitats, ordena que es vengui or, plata o tapisseries, allò que li sembli al Bisbe de Vic, el seu germà Jaume de Copons, per poder pagar aquesta quantitat.

També mana al seu germà que vengui mobles que tingui a casa seva, per poder pagar la dot a la seva filla gran Francesca de Copons, quan s’hagi de casar.

A la seva filla segona filla Josefa de Copons, que està atorgada en el convent de Santa Maria de Jonqueres, el monestir de monges de Barcelona, que va estar al carrer Jonqueres des del segle XIII fins al XIX, 500 lliures i 75 lliures anuals.

A la seva tercera filla, Teresa de Copons, que ja té l’hàbit en el dit convent de Jonqueres, altres 500 lliures i 75 també anuals.

A les seves germanes, Maria de Copons, que és abadessa de Sant Pere de les Puel·les, també a Barcelona i a la monja Custòdia de Copons, del convent de Sant Daniel de Girona, diferents pensions de censals que cobra.

Institueix hereu universal al seu fill Antoni de Copons, el primogènit.

Pensions de censals

El censal consistia en una perpetuïtat emesa com a deute públic, és a dir, un inversor (ell mateix) cedia un capital a canvi de rebre una pensió, de manera perpètua com a contrapartida del capital donar.

Les pensions que rebia eren del comte de Santa Coloma, en Dalmau de Queralt i Codina, que fou virrei de Catalunya entre 1638 i 1640 i que fou assassinat pels catalans a la sublevació de 1640. La quantitat era de 275 lliures anuals.

També 349 lliures anuals sobre la casa d’Aiguaviva; 100 lliures sobre la Universitat de Cardona; 70 lliures sobre la casa de Josep Amat; 50 lliures sobre la casa dels hereus de Francesc Ça Garriga; 42 lliures de pensió que pagava Jaume Guerau de Sant Martí Sarroca; la pensió de tres dobles i 12 rals de plata que pagava Ramon del Mas Pujol de Santa Margarita i els Monjos. Tots aquests censals donaven un total de 801 lliures de pensió que rebia anualment.

També cobrava pensions sobre lloguers de cases, 50 lliures anuals  per la casa de Jeroni de Vallgorgina; 14 lliures que paga Jaume Giró per una casa de la seva propietat situada a Santa Margarita i els Monjos; 10 sous per cada una de les cases  de la seva propietat que tenia a Barcelona, que en tot junt són 130 lliures anuals que rebia.


Béns Mobles e Immobles

Les propietats que li pertanyien eren les següents:

El castell i el terme de Bollidor amb tota la jurisdicció civil i criminal mer i mig imperi. El castell és un monument del municipi de Barbens (Pla d’Urgell).

El mer imperi era aquella jurisdicció criminal o poder per administrar la més alta justícia en un lloc. El mig imperi, en canvi, era aquella jurisdicció civil o poder per administrar justícia en els casos comuns de petita i mitjana importància com ara una baralla...

A inicis del segle XIV el Bullidor formava part de la senyoria d’Anglesola. A inicis del segle XIV, el senyoriu passà a mans de Francesc del Bosc. A inicis del segle XV estigué sota el domini del llinatge dels Copons.  La família habitava el castell i fou en aquest període en el qual és reformà.

El castell i la quadra d’Espitlles amb la seva heretat, delmes i censos de dita quadra. Situada al terme de Santa Margarita i els Monjos. El lloc d’Espitlles, apareix documentat el 974 com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes.

El delme o dècima, és un impost o cens del 10 per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos.

També posseïa tots els delmes i censos de la parròquia i terme de Santa Margarita.

La casa i heretat del Mas Granell, també situada a la parròquia i terme de Santa Margarita.

La castlania de Sant Miquel d’Olèrdola amb tots els seus delmes i censos.

La casa i heretat dels Sagarrulls, també situada a la parròquia de Santa Margarida.

La casa i la seva heretat que té situada dins a Vilafranca del Penedès i en el seu terme, que hi té un total de quaranta jornals de terra.

La castlania de Banyeres del Penedès amb tots els seus delmes que allà rebien els castlans i part de l’Arboç del Penedès.

El castell i baronia d’Eramprunyà, el lloc de Begues, Gavà i el castell i lloc de Castelldefels amb tota la jurisdicció civil criminal mer mig imperi, delmes i censos i altres drets dominicals que reben els barons dels dits llocs. Aquests llocs els té conjuntament amb el noble Oleguer d’Erill i d’Orcau.

Tots els delmes i censos del terme i parròquia de Rodors, un antic poble rural. situat a la vegueria de Moià.

Dues cases que té a Barcelona, situades en la parròquia de Sant Miquel, al centre de Barcelona. Una la comprà el seu germà Jaume de Copons i l’altre la comprà el seu fill Ramon de Copons.

I finalment també les cases situades al carrer Moncada de Barcelona.

Si fem un resum del seu llinatge, de coses que hem dit i altres que no, sabem que Ramon de Copons i Tamarit també era anomenat Ramon de Copons i Aiguavia i Tamarit, considerat senyor del Bullidor i d’Espitlles. En primeres núpcies es casà amb Maria de Llorach i de Villalba i en segones núpcies am Agnès Grimau. El fill, hereu, Antoni es casà amb Maria Gràcia de Pinós Rocabertí l’any 1666. Un altre fill, en Ramon es casà amb una altra Copons, de nom Anna de Copons Berart, considerat el primer marquès de Moja, morí l’any 1709. El fill Francesc Copons Grimau es casà amb Isabel Gilabert. El fill Joan Copons Grimau morí a Barcelona el 1727. Fou enterrat a Vilafranca. Fou brigadier dels reials exèrcits. La filla Francesca Copons i Grimau es casà amb el comte de Servià, Ramon de Xammar i Meca. Les filles Maria Josefa i Teresa Copons eren monges al convent de Jonqueres.

Fins aquí una síntesis d’un dels Copons que van néixer a Vilafranca del Penedès.





                       



                       






dilluns, 29 de gener de 2018

Els cantirers Llorens




Els Llorens van ser una altra família de cantirers que va haver-hi a Vilafranca, des del segle XVI fins el segle XIX, situats també a la Plaça de l’Oli, l’actual Plaça de Sant Jaume.
Comentarem l’origen d’aquesta família i la relació seva tan a Vilafranca com al Penedès.
El cantirer Bonaventura Llorens
Bonaventura és el primer cantirer de cognom Llorens que trobem en la documentació. Era originari de Falset, fill de Josep Llorens que tenia l’ofici de fabricar armes de foc i Maria. Va ser l’any 1686 quan arriba a Vilafranca, perquè es casa amb Jerònima Palet, originària de la Llacuna.
L’any 1713 fins el 1727, és l’administrador de la capella de Sant Hipòli (patró dels cantirers). La dita capella estava situada a l’antiga capella de Sant Pelegrí, abans dels Socors, al costat de l’església dels Dolors. Era l’encarregat de cobrar censals als confrares cantirers que formaven part de la confraria de la capella.
El 1734 signa un testament. Els seus marmessors són els seus fills, el cantirer Ramon Llorens i el pagès Ignasi Llorens, la seva nora Magdalena, el seu nét Bonaventura fill del difunt cantirer Josep Llorens i Magdalena.

A un altre fill, en Francesc, li deix una terra situada a Santa Maria dels Horts, al lloc anomenat l’Oca Plomada. Al seu fill Ramon, una altra terra al mateix lloc. al seu fill Ignasi, li deixa un matxo dels dos que té, de dos anys i mig de pèl negre. També li dona una terra situada al Clot de Moja i una altra situada al Mas d’en Pallarès.
Encara deuria tenir propietats a Falset, perquè demana que es cobri cinc-centes lliures que li deu el seu germà Francesc Llorens, que viu a Falset.
Anomena hereu universal al seu nét Bonaventura Llorens.
Com veiem, en poc temps que va viure al Penedès, ja havia obtingut un bon patrimoni, tant de béns mobles com immobles.


El nét Bonaventura Llorens, també cantirer
L’hereu del primer Bonaventura, l’any 1745 ven al pagès Joan Poc una casa amb dues sortides, pou i pallissa contigua, situada al carrer de Sant Joan. La casa la té com a donació que li feu la seva mare, Magdalena Domingo en el seu testament. El preu de la venda fou de 12 lliures, un preu bastant acceptable.
El nét Bonaventura l’any 1753 accepta tenir un aprenent de l’ofici, l’Antoni Bertran, que té 15 anys. Antoni estarà al servei de Bonaventura i cobrarà un salari de vint sous i a la vegada aprendrà l’ofici de cantirer. Aquest mateix Antoni Bertran, fill del cantirer Cristòfol Bertran, l’any 1757 signa el seu testament per causa d’una malaltia corporal que el té ajagut al llit. El redacta a casa del dit Bonaventura Llorens, situada a la plaça de l’Oli.
No és fins l’any 1763, cosa que ens fa suposar que quan va obtenir l’herència del seu avi, era bastant jove, quan es casa amb Teresa Rosés, filla del pagès Jaume i Maria Casanovas.
El 1767, la seva única filla, Teresa Llorens, es casa amb el pagès Pere Llopart originari de Gelida, però habitant a Vilafranca del Penedès. Fill de Francesc Llopart propietari del mas Badell del terme de Gelida i Francesca Font.

L’any 1777 el nét cantirer Bonaventura ja és difunt. Morí sense fer testament. La seva viuda fa inventari dels seus béns, sobretot de la casa on vivien de la Plaça de l’Oli.
L’administració de la capella de Sant Hipòlit que havia anat a parar al nét Bonaventura traspassat del seu avi, després de la seva mort, passà al cantirer Pau Bertran.
Els deutes del difunt nét Bonaventura van portar a la seva vídua Teresa Rosés a hipotecar la casa que tenien en propietat. La casa disposava d’un hortet. Tenia tres portals, un donava a la plaça de l’Oli i els altres dos, un que pertany a l’hort i l’altre a una habitació adossada a la casa principal, a un carreró que no tenia sortida (corresponent al corraló anomenat actualment de Sant Raimon de Penyafort). Hipotequen també diferents terres, aquelles que havien estat propietat del seu avi i ell va obtenir per herència. La casa de propietat que havia comprat el seu avi, l’any 1734 al sastre Pau Mestre, no pagava cap cens, però l’hort hi cobrava cens el noble Ramon de Lluis de Peguera, senyor de Torrelles de Foix.

Com que l’hereva va ser la seva única filla Teresa, muller de Pere Llopart, aquesta l’any 1804 signa testament, deixant com hereu al seu fill Pere Llopart Llorens, arribant doncs, a passar tots els béns d’aquests Llorens cantirers als Llopart de Gelida.


El cantirer, Francesc Llorens
Francesc fill del primer Bonaventura, va ser també cantirer. Els seus germans Ramon i Josep també foren cantirers. El seu germà, Ignasi Llorens, fou pagès.
Francesc es va casar amb Maria Josefa Domingo Solà, filla d’un teixidor de lli de Vilafranca.
Era propietat d’una casa  amb hort a la plaça de l’Oli.
La seva muller l’any 1738 dicta testament. Els seus marmessors són el seu marit i la seva germana Magdalena. Tenen els fills Francesc que es casà amb Maria Feliu Alcover, filla d’un corder de Vilafranca i Jerònima Llorens Domingo. Tenen en propietat terres al molí d’en Rovira. El testament el redacta a casa del seu marit, a la plaça de l’Oli.
Francesc, fou procurador del noble Josep Monner i Amorós, originaris de l’Urgell, que van viure a la casa Gomà (l’actual biblioteca Torres i Bages). És també l’encarregat de pagar les obres que es van fer en la dita casa l’any 1740.

El cantirer Francesc Llorens  (el violi)

El fill del cantirer Francesc Llorens, fou un altre Francesc, de sobrenom el violi (aspecte aquest, que ens fa pensar que tocava el violi, també se l’anomena cantirer i músic). Era propietari també d’una casa a la Plaça de l’Oli, a prop de l’estudi de primeres lletres de Vilafranca, al carreró anomenat Serraülls. A prop també hi tenia casa el cantirer Pau Bertran i el cantirer Miquel Perlas.
Francesc Llorens, el violi, es casat amb Maria Feliu en primeres núpcies, però es casa en segones amb Marina Raventós originària de Sitges.
De la primera unió van tenir els fills Ignasi, forner, que va viure a Sant Cugat del Vallès i posteriorment a Sabadell; Raimunda, que es casa amb el cantirer de Vilafranca, Pau Cruset; un altre Francesc Llorens que l’any 1814 estava a les Amèriques i no se sabia res d’ell des de feia molts anys, i Ramon, que es casa amb Raimunda Cruset, filla de l’anterior Pau Cruset.

L’any 1793 la seva segona muller Marina Raventós, ja viuda, Francesc es traspassà l’any anterior el 1792, dicta el seu testament. Era viuda de primeres núpcies de Josep Dixells de Sitges.
Anomena hereu a l’església de Santa Maria de Vilafranca. El testament el mana redactar a la casa del seu difunt marit, situada a la plaça de l’Oli.
Es important relatar que els testimonis d’aquest testament és el mestre de gramàtica Ignasi Corts (la casa situada al costat de l’escola) i el cantirer Francesc Trius.


L’administrador dels béns del difunt Francesc Llorens, el violí, fou el seu fill forner Ignasi Llorens. Ha de pagar a l’any 1794, per ordre del seu pare, diferents censals morts que es devien a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca i molts altres deutes, fins a tot a persones particulars, com a l’espardenyer Joan Quer, al serrador Ramon Parera, al pagès Jocund Rosés per un deute de la venda d’ordi que aquest li va fer...per tot això, s’ha de vendre diferents terres que eren de propietat del Francesc difunt situades a diversos llocs del terme de Vilafranca, a les Barres Estretes i de Santa Maria dels Horts.
L’any 1809, la seva filla Raimunda Llorens, casada amb el cantirer Joan Pau Cruset, també dicta el seu testament dins la casa que és de la seva propietat, situada a la plaça de l’Oli.

L’any 1814, el forner, Ignasi Llorens, procurador del seu pare difunt, per poder pagar al mestre de cases Francesc Bertran les obres fetes a la casa principal del seu pare, situada a la plaça de l’Oli, del preu de 32 lliures, ven una terra situada a Santa Digna que era del seu pare.
Encara, el mateix Ignasi, l’any 1819, que ara viu a Sabadell, per pagar les deutes del seu pare, ven al cantirer Pere Colomer un tros de pati, situat al darrera de la casa de la família, al carreró dels Serraülls.
El patrimoni o herència del cantirer/violinista Francesc Llorens es desprèn de terres, però les cases o casa principal queden encara pels seus hereus. El seu fill Ramon Llorens també dicta el seu testament l’any 1816 a la casa de propietat situada a la dita plaça. L’any 1869 la casa era de propietat dels Cruset cantirers, casats amb fills dels Llorens cantirers.
Fins aquí una altra família de cantirers que tenien el seu forn, treballaven i vivien a la cèntrica plaça de l’Oli de Vilafranca del Penedès.






divendres, 29 de desembre de 2017

Els Galceran corders, blanquers i escultors (segles XVII-XVIII)




Es diu que el carrer Galceran de Vilafranca del Penedès té el nom d’una família existent als anys 1657 i 1746. Intentarem esbrinar aquest cognom des de principis del segle XVII i finals del XVIII.

Els Galceran corders
L’ofici de corder era la fabricació de cordes de diferents gruixos utilitzant fibra vegetal de cànem. A Vilafranca del Penedès fins ben bé el segle XX hi havia corders. Molts treballaven en l’indret que també s’anomenava carrer dels corders, entre la Rambla de Sant Francesc i el primer tram de la carretera de Sant Martí Sarroca, actualment General Prim, fins el carrer del Marquès de l’Alfarràs.
Salvador Galceran era corder l’any 1615. Fill del pagès Joan i Maria. Aquest any es va casar amb Elisabet filla d’Àngela i de Joan Olivella, d’ofici paraire, dedicat a preparar la llana per a esser teixida, és a dir, pentinar-la, cardar-la, perxar-la.
Tomàs Galceran, fill de Salvador i Elisabet, també va ser corder. L’any 1643 es va casar amb Úrsula filla d’un altre corder, en Bartomeu Munyes i de Felipa filla d’un altre paraire.
Joaquim Galceran, fill de Salvador i Elisabet, també corder, el 1656 es va casar amb Maria filla del sabater Bartomeu Rovira de Vilafranca i de Paula i en segones núpcies amb Jerònima.
Un altre dels fills de Salvador i Elisabet, fou el corder Josep Galceran que fou batlle de Vilafranca l’any 1675, com a mínim. Aquest fet, molt probablement, va ser el detonant de que la seva família fos prestigiosa en la Vila.

Josep Galceran, també va ser l’arrendador de les rendes de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona que rebia del Penedès i de les del monestir de Santes Creus. Fins al punt de que va viure a la casa de la Pia Almoina, situada al carrer de la Font de Vilafranca, si més no l’any 1691. Existeix un inventari dels mobles, eines i efectes seus que hi havia en la casa, que es va fer per la seva mort en aquest mateix any. L’encarregada de fer l’inventari va ser la seva vídua Elisabet.
També l’ofici de corder en aquell temps era important i de prestigi. Un altre fill de Salvador i Elisabet fou també un altre Salvador Galceran. Un dels fills d’aquest últim, Tomàs Galceran, en la documentació ja surt anotat com a burgès de Vilafranca, és a dir, persona de bona posició econòmica, que vivia ja sense exercir ofici ni comerç i que formava part de la classe social entre els nobles i els mercaders i menestrals.
El testament del burgès Tomàs Galceran (1680)
El 30 de maig d’aquest any està malalt i redacta el seu testament. És fill del corder Salvador Galceran i de Caterina. La seva muller Maria Marti, que en primeres núpcies va ser muller del paraire Antoni Urgell, els seus germans, també corders, Josep i Joaquim Galceran i el seu fill Bonaventura Galceran, anomenat també burgès en els documents, són els seus marmessors.
Vol ser enterrat en el convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès, lloc aquest, destinat a gent de classe noble.

En el seu patrimoni es destaca l’heretat que tenia a Pacs del Penedès, la casa principal on vivia, situada al davant del cementiri de l’església de Santa Maria, és a dir, a la plaça actual de Santa Maria; una casa petita construïda al costat d’aquesta, en la qual hi ha tres espais o estàncies a més de la cuina. Posseïa també terres dins el terme de Vilafranca, en diferents indrets.
Institueix hereu universal al seu fill Bonaventura, com ja va deixar escrit en els capítols matrimonials d’aquest, quan es va casar amb la seva muller Llúcia.
Maria Galceran, filla de Tomàs, estava casat amb el notari de Vilafranca, Josep Vallès.
El testament es signa en la casa principal, situada al carrer de Santa Maria.
Els Galceran blanquers
Els blanquers eren els que assaonaven les pells, és a dir, netejar i preparar convenientment les pells donant-los la flexibilitat i consistència necessàries per usar-les en les diferents aplicacions industrials. Aquest ofici també tenia un cert prestigi per la gent que hi formava part. Tenia alguna relació amb els paraires.
L’any 1693 el blanquer Pere Galceran es casa amb primeres núpcies amb Maria Rosa Mascaró, filla de Teresa i del paraire Josep Mascaró de Vilafranca i en segones amb Margarida Miret.
Una de les seves filles, la Teresa Galceran Mascaró en primeres núpcies es va casar amb el botiguer de roba Ramon Casanoves de Vilafranca i en segones, l’any 1731, amb l’apotecari i candeler de cera Joan Marrugat Martí, també de Vilafranca. Vivien a la Plaça Major, és a dir, a l’actual plaça de la Constitució.

Un altre Pere Galceran, fill del blanquer Pere Galceran i Margarida Miret, també blanquer, era casat amb Maria Fontanals. Vivien també a la plaça Major de Vilafranca. però en una casa que no era pròpia. Una filla seva, Francesca Galceran Fontanals, s’uní amb matrimoni el 1743 amb el ferrer Ramon Termens Vallespinós de Vilafranca. Una altra filla, Josefa Galceran Fontanals es va casar el 1759 amb el botiguer Jaume Alegret Grases de Vilafranca. Altres fills foren el botiguer Francesc Galceran que el 1748 es casà amb Llúcia Ricart filla d’un paraire de Vilafranca i Maria Teresa Galceran Fontanals.
Pere Galceran Miret el 1761 redacta el testament. Vol ser enterrat en el convent de la Trinitat, situat al carrer de la Font de Vilafranca on estan enterrats els seus pares, sota l’orgue. La seva filla Maria Teresa, es quedà soltera. Sembla que deuria tenir una malaltia, ja que disposa en el testament, que l’hereu, la tingui en compte i visqui amb ell a la casa en propietat que tenen al carrer dels Ferrers i que ara la tenen llogada a Josep Asbert. Anomena hereu al seu fill Francesc Galceran Fontanals.
La seva muller, Maria Fontanals Coca, redacta el seu testament l’any 1765. També vol ser enterrada en el convent de la Trinitat i també anomena hereu al seu fill Francesc Galceran.
Gabriel Galceran que fou assaonador, és a dir, el mateix treball que feien els blanquers, assaonaven les pells, fill també del blanquer Pere Galceran i Margarida Miret, redacta el seu testament l’any 1755. Es casat amb Eulalia i tenen els fills Salvador i Eulalia Galceran. Vivien en una casa que no és pròpia sinó del blanquer Rafael Bonet situada al carrer dels Ferrers, però que molt probablement era també dels seus pares i la tenien llogada al tal Bonet.
L’any 1778, Francesc Galceran Fontanals, també redacta el seu testament. Vol ser enterrat en el convent de la Trinitat en el vas de la seva família. Anomena hereu a la seva filla Josefa Galceran Ricart muller del paraire originari de Reus, Pau Icart. Redacta el testament a la casa de la Plaça Major.

Els Galceran escultors
Hem comentat que el 1748 es va casar Francesc Galceran Fontanals amb LLuísa Ricart Vives. 
Una filla dels Ricart-Vives, Josefa signa capítols matrimonials l’any 1760 a Vilafranca, ja que s’uneix amb matrimoni amb Miquel Galceran Boada d’ofici mestre escultor. És fill del mestre de cases originari de Collbató, Joan Galceran i Anastasia Boada. Molt probablement familiars dels Galceran blanquers. Sabem que l’escultor Miquel va néixer el 1736 i morí a Vilafranca el 18 d’agost del 1806 a l’edat de 70 anys.
En quant a la seva producció artística documentada, sabem que el gener de 1780 es va determinar fer un tabernacle de Sant Gregori a l’església del Vendrell i hi participà Miquel Galceran conjuntament amb Josep Balasch dorador de Vilafranca.
També que el 1788, junt amb Francesc Massaba, va construir l’altar major de la parròquia de Sta. Maria de Piera.
El maig de 1794 acaba la construcció de l’altar de la Mare de Déu del Roser de l’església de Cubelles.
El seu fill, Miquel Galceran i Ricart (1767-1838), fou també escultor conegut com Miquel Galceran II. Es casa el 1791 amb Josefa Lleó Fages, filla de pagesos de Vilafranca. Una de les seves produccions va ser el fer un retaule per l’altar major de l’església de Calafell, per valor de 3.350 lliures l’any 1818.
Josefa Galceran Ricart, que es casà amb Ramon Mascaró d’ofici teixidor de lli de Vilafranca, vivien al carrer de Sant Bernat.
Com anècdota final d’aquests Galceran, direm que l’any 1849 en Josep Galceran Lleó d’ofici daurador, fill de Miquel i Josefa, forma part d’una societat per preparar focs artificials o de pirotècnia a Vilafranca, i que jo sàpiga deuria ser la primera en aquest art i ofici en aquella època a les nostres contrades.

En el principi d’aquest article hem comentat que a Vilafranca del Penedès hi ha un carrer de nom Galceran. També que hom diu que és degut a una família que va viure a la Vila entre els anys 1657 al 1746. Creiem del cert que era la família dels Galceran blanquers. Però potser el nom al carrer fos degut a l’escultor Miquel Galceran Boada o el del seu fill Miquel Galceran Ricart  si més no, es podria canviar i posar el nom sencer d’un dels Galceran més coneguts fora de les nostres terres.






dilluns, 20 de novembre de 2017

Els cantirers Miró de la Torre dels Castlans, segles XVI - XVIII




Hem esbossat més d’una vegada, algunes de les famílies de cantirers que van viure a Vilafranca del Penedès a partir del segle XVI, i el que alguns hi van tenir el seu forn de coure càntirs fins ben bé a principis del segle XX situats a la plaça de l’Oli, actualment plaça Jaume I.
Una altra família del segle XVI que també van ser cantirers i que vivien en la  plaça de l’Oli eren els Miró.

Els Miró del segle XVI
En la documentació hi trobem el primer cantirer, de nom Pere. A l’any 1570 tenia el seu forn de coure càntirs situat al corraló que jo anomenaria “de la Torre dels Castlans”. Aquest, està situat, venint de l’església de Santa Maria cap a la biblioteca Torres i Bages, a la banda dreta de l’actual plaça Jaume I, entre dos establiments de begudes. Actualment és un corraló tancat. Creiem que com trobem en documentació anterior a aquest any i posterior hi havia una de les torres del castell dels castlans, situat en aquest indret. Molt probablement podria haver estat aquella torre Dela, origen de Vilafranca. Pel carrer actual dels Escudellers hi havia també un altre corraló que es dirigia al mateix indret de l’anomenada “Torre dels Castlans”.
El cantirer Pere Miró, ens diu el document de l’any 1570, tenia el forn “...en el carrer que va de la Torre dels Carlans a la plaça de l’Oli”. Pagava cens a la Universitat (Ajuntament) de la Vilafranca per la possessió d’aquest forn.
L’any 1592 Pere Miró era ja difunt. La seva vídua era Francesca. Marit i muller disposaven en aquest any d’una casa amb dos portals situats un obert per la plaça de l’Oli i l’altre pel carrer dels Jueus (l’actual marquès d’Alfarràs). La van comprar al boter Pere Benapres, originari de l’Arboç del Penedès en un any del segle XVI.


Els fills del cantirer Pere Miró
Un dels fills de Pere, fou Antoni Miró, també cantirer. Es va casar amb Margarida Camarasa, filla de l’hostaler Joan Camarasa de Vilafranca i de Joana.
Una germana d’Antoni i filla de Pere, fou Elionor Miró que es va casar amb el calceter Antoni Alegret, originari de Vilanova de Cubelles.
L’any 1618 el cantirer Onofre Miró, també fill de Pere i Francesca, es casa amb Maria Sabater, fill del ferrer de Vilafranca Felix Sabater i de la seva muller Jerònima.


L’hereu, el cantirer Jaume Miró
L’hereu de Pere, fou en Jaume Miró, també cantirer, que l’any 1615 es casà amb Elisabet filla del pagès de Vilafranca, Salvador Gras i la seva muller Paula.
Joan Gras, germà d’Elisabet redacta el seu testament en la casa on viu el seu cunyat, en Jaume Miró, situada a la plaça de l’Oli. Fet aquest, que podria indicar que quan va estar malalt el cuidava la seva germana i cunyat.
L’any 1625 Jaume Miró va comprar una casa que tenia un portal obert al carrer dels Jueus, situat al costat del que ja tenia com hereu del seu pare Pere. Li va vendre el pagès Antoni Soler pel preu de 55 lliures, prou elevat en aquell temps.
En aquest carrer dels Jueus hi tenia dos horts en propietat que pagava cens al noble Salbà, senyor de la Bisbal del Penedès durant la primera meitat del segle XVII.
Jaume, però, continuava tenint el seu forn de coure càntirs en el corraló “de la Torre dels Castlans”.
Un dels seus fills fou un altre Jaume Miró, també cantirer. L’any 1640 es va casar amb Esperança Alayo, filla del negociant Magí i la seva muller Margarida, que en aquell temps tenien en propietat el Mas de l’Alzina, situat en el terme de Vilafranca, que havia estat dels terratinents Gual.
L’any 1645 un altre cantirer, fill de Jaume i Elisabet, fou Salvador Miró que es va casar amb Maria, filla del botiguer de roba Pere Terrada i la seva muller Magdalena.
Una altra de les cases que tenia en propietat Salvador Miró, que també va comprar el seu pare, fou la que ell va vendre l’any 1666, per necessitats de subsistència (així ens ho diu el document) al també cantirer Macià Ginesta. La casa tenia un portal obert al carrer dels Jueus i disposava també del forn de coure càntirs. Estava situada al costat de la que hi vivia el seu germà Andreu Miró. La ven per només 20 lliures.
La casa i el forn que va vendre Salvador, pagava cens al noble Espuny de Barcelona. Li pertanyia per donació que li feu el seu pare, en el moment de signar capítols matrimonials amb la Maria Terrada.
El cantirer Antoni Joan Miró també fou fill de Jaume i Elisabet. No tenim moltes més dades, només que probablement deuria marxar de Vilafranca, ja que l’any 1673 anomena procurador seu al seu germà Andreu Miró, perquè li cobri rendes que deuria cobrar per terres situades en el terme de Vilafranca.
Potser l’any 1679 va torna a la Vila, perquè compra aquest any un pati situat a l’altra banda de la plaça de l’Oli on hi ha construït un forn per coure càntirs. Situat en el corraló del costat de la capella dels Dolors, actualment també tancat amb una reixa. Compra el pati al cantirer Raimon Tomàs pel preu de 100 lliures, quantitat també prou elevada. Es va casar amb Maria Guell.


El cantirer Andreu Miró
L’hereu de Jaume, fou el cantirer Andreu. Es casa amb Marquesa Galceran. Tenen un altre fill també cantirer, anomenat Andreu Miró. En la casa que feia cantonada al carrer dels Jueus, que la posseeix com hereu del seu pare i del seu avi, disposa d’una sala, una quadra, una pallissa i una sola cambra.
Aquesta mateixa casa, el seu fill Andreu, per necessitats econòmiques, la va vendre l’any 1679 al cantirer Raimon Bertran pel preu de 325 lliures, una quantitat molt elevada, per ser la casa petita.
També el mateix fill Andreu ven el mateix any l’altre casa situada al costat de l’anterior, del carrer dels Jueus, que va comprar el seu avi, al també cantirer Baptista Borràs. En aquest cas, no rep diners en efectiu en aquell moment, sinó que li anirà cobrant 100 sous cada any com a pensió d’un censal mort (préstec).
No acaba aquí les ventes de propietats que té el cantirer Andreu, aspecte aquest, que ens indica el benefici que li van aportar al seu pare i avi l’ofici de cantirer. A l’any 1680 ven una altra casa amb tres portals, dos que s’obren a la plaça de l’Oli i un altre al corraló “...de la Torre dels Castlans”. Una altra casa que deurien també comprar el seu pare o el seu avi abans d’aquesta data. El preu va ser de 70 lliures. En aquesta casa és on hi havia el forn de coure càntirs i a més hi tenia un hort. Es pagava cens als nobles Barberà, senyor i castlà dels castells de Vilafranca, Subirats, Mediona i altres. Ven aquesta casa al cantirer Benedictí Rigual.

Inventari de la casa de Marquesa de Miró  (1695)
El fill del primer Andreu Miró és l’encarregat de fer l’inventari de la casa principal on vivia la seva mare, Marquesa i que sembla hi habitava ella sola. Ens indica per tant que els seus fills tenien altres cases en propietat escampades per la mateixa plaça de l’Oli. En la casa de la mare d’Andreu Miró, situada a la plaça de l’Oli hi tenia una sala on hi havia una taula de noguer i un banc de quatre potes; una quadra, on hi era un torn per fer càntirs i quatre bancs de llit; en una cambra que tenia la finestra que donava al carrer, on va morir Marquesa, hi havia dues caixes. Dins d’una d’elles hi havia diferents rotllos de fil de cosir, una sort de plates i plates de Pisa, una caldera d’aram, dos llençols, una vànova, cinc cortines de llit de cotó, altra cortina de fil, set camises de lli, una altra camisa de tela, tres estovalles i cinc tovallons...(una barreja prou considerable de coses).
En una altra cambra hi havia un llit de camp, dos matalassos, sis quadres de paper, un clauer de plata, una tassa de plata i una cullera de plata.
En una altra sala de la casa hi havia dues cadires, una de repòs i una altre de tisores, una caixa, un cofre petit, una caixeta petita, un garbell, una gerra gran, un càvec, cinc plates de terra grans, cinc plats de Pisa grans, 12 plates grans de color blau, una barrina, dos candelers de llautó, una caldera, una cistella d’estany, una plata d’estany, mig quartà de cansalada, dos pots, una espasa, una carrabina, una falç i poca cosa més.
Podem veure que hi manquen coses de valor i tot estar molt barrejat i poc útil. Cal fer notar que en l’inventari no hi surt cap càntir.
Hi surt anomenades també les terres que tenia en propietat, que en són tres. Una situada prop l’ermita de Santa Maria dels Horts, una al Clot de Farran.
Aquest inventari ens indica que Marquesa vivia en aquesta casa perquè era propietat seva i no pas del seu marit difunt. Les propietats del seu marit van passar a mans dels seus fills. Aquesta casa va passar a ser seva per la donació que li va fer la seva germana Madrona, muller del paraire de Vilafranca, Jaume Vives. Igualment que les dues terres indicades.


Els fills del cantirer Andreu Miró
El primogènit i hereu del primer Andreu, fou l’altre Andreu que hem estat comentant. Es va casar en primeres núpcies  amb Francesca Marrugat, filla del paraire Josep i la seva muller Francesca l’any 1698.
Però l’any 1703 va enviudar i es va tornar a casar amb Josefa Pedro, viuda del blanquer Alfons Cots, filla del ferrer Bartomeu i Maria.
Una germana i filla del primer Andreu, fou Maria, casada aquest mateix any 1698 amb el ferrer Pau Alcover.
Amb el primer casament no va tenir cap fill. En el segon fou filla seva Maria, que l’any 1730 es casa amb el pagès Domingo Jover Pons, fill del pagès Josep i Maria de Vilafranca.

Testament de Maria Miró Galceran (1738)
Abans hem comentat on vivia Marquesa i sabem que disposava de béns propis. Anem a veure el testament d’una de les seves filles, la Maria, muller del ferrer Pau Alcover.
Els seus marmessors són el seu propi marit Pau, el seu fill, que era clergue,  Josep Alcover i el seu gendre l’argenter Josep Busquets, casada amb Maria, filla seva.
Demana que es celebrin per la seva ànima cent misses a l’església de la Trinitat. Un cunyat seu, el difunt Jaume Alcover, fou trinitari i la va fer hereva dels seus béns. Un altre Jaume Alcover, fill seu, també és frare trinitari i li deix 20 lliures.
Anomena hereva universal a la seva filla Maria Alcover Miró. Demana que li siguin fundats diferents aniversaris en el convent de la Trinitat de Vilafranca i li siguin dites més misses en la capella dels Dolors.
Podem veure doncs en el seu testament que també disposava d’uns béns propis que després de la seva mort fa usufructuari al seu marit Pau Alcover.

Testament de Josefa Pedro (muller segona del cantirer Andreu Miró-1746)
El testament de la Josefa, recordem que era viuda del blanquer Alfons Cots, anomena marmessors al seu nebot el prevere (capellà) Josep Alcover i el seu gendre Domingo Jover.
Vol ser enterrada en l’església de Santa Maria. Ordena fer-li funerals de mà mitjana.
Demana que se li facin deu misses al convent de Sant Francesc i en lo altar de Sant Andreu.
A la seva filla Francesca Miró Pedro, casada amb Bonaventura Grases, li deixa quatre camises. Al seu nét, el paraire Francesc Pometa cinc lliures, a la seva néta Teresa Pometa casada amb Narcís Dies cinc lliures.
Anomena hereu universal al seu fill Jaume Miró frare franciscà del convent de Vilafranca.
Redacta i signa el testament en la cambra on dorm, que és en la casa del seu gendre Domingo Jover, situada al carrer dels Escudellers. Com veiem, no disposava de béns propis del seu primer marit.

Testament del cantirer Andreu Miró Galceran (1747)
Andreu, en el seu testament anomena marmessors a la seva muller, ella no l’anomenà en el seu,  el seu nebot el prevere Josep Alcover i el seu gendre Domingo Jover.
També demana que es celebrin deu misses en el convent de Sant Francesc i en lo altar de Sant Antoni de Pàdua.
A les seves filles Francesca Miró de Grases i Maria Miró de Jover li deix una lliura a cadascuna. Anomena hereu universal al seu fill primogènit, un altre Andreu Miró Marrugat (hi van tres) també cantirer, fill de la seva primera unió.
És interessant destacar que el seu testament també el signa dins la casa del seu gendre, el Domingo Jover, situada al carrer dels Escudellers. Va morir el dia vuit de juny de l’any 1760.
Podem deduir que aquell patrimoni que havien aconseguit el seu pare i avi en el segle XVII, se’l va vendre tot i va haver de viure amb la seva filla. Per tant, les necessitats de subsistència en aquest final del segle XVIII semblen evidents per aquesta família.

El tercer Andreu Miró, cantirer
L’any 1748 Andreu Miró tercer es va casar amb Teresa Jover Pons, germana de Domingo Jover Pons casat amb Maria Miró, germana d’Andreu. En aquí també podem comentar aquesta unió matrimonial probablement també degut al nul patrimoni que tenia dels seus antecessors i havia de tenir assegurat la subsistència comprometent-se en aquest casament per part dels Jover-Pons. Actituds que ens demostren que l’ofici de cantirer dels Miró no donava, en aquests moments, per viure molt bé.
Els Miró successors d’aquests cantirers són serradors o fusters i han deixat l’ofici de cantirers just quan el tercer Andreu Miró morí a finals del segle XVIII.