dissabte, 23 de gener del 2016

Obres a la Torre Ramona (1803- Subirats)



La Torre Ramona o de Ramon és un dels pocs palaus rurals del segle XVI que es coneixen al Penedès. Fou manat construir per Francesc Joan Gralla i Desplà, fill de Miquel Joan Gralla, qui va comprar la senyoria de Subirats a l’emperador Carles I, el 1521. El seu nét, Gastó de Montcada i Gralla, ho va vendre el 1611 a Joan de Millsocós; després passà a la seva filla, Agnés de Millsocós, que el 1619 casà amb Josep de Ramon, castlà de Sedó de Torrefeta (La Segarra), de qui el lloc agafa el lloc de torre d'en Ramon, però des que al segle XIX fou de Paula de Ramon, casada amb Àlvar de Fortuny, se l'anomena Torre-Ramona.

La família Ramona o, més ben dit, Ramon, fou defensora de la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria en la Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) i, per això, el rei Felip V d’Espanya va segrestar-ne transitòriament els béns.

La Torre Ramona és una casa de torres i arcs d’entrada de pedra, i pel davant un baluard amb merlets i portal d’entrada a dintellat, que ara queda amagat en les parets d’altres cases i magatzems. Terrat posterior sobre el primer pis, amb balustrada.

Construcció de planta quadrangular composta de planta baixa, pis i golfes. Pati central obert. Coberta a quatre vessants. Portal adovellat. Finestres amb àmbits, dentells, bancals i trencaaigües de pedra motllurada amb mènsules decoratives. Baluart conformant una plaça...figures d’angelets senceres o només caps, al primer pis. Les finestres del segon pis, també de pedra, formen un petit arc cambial i a la punxa en relleu d’un cap. La torre està voltada per la part del davant per un espai en forma de plaça limitat per cases entre mitgeres a les bandes ( de plantes i pis, algunes d’elles amb finestres com les del segon...amb arc de mig punt adovellat.


Obres el 1813

Tornats els béns a la família de Ramon, el fuster Josep Singla i el mestre de cases de Vilafranca Salvador Cendra fan obres a la Torre Ramona. El propietari Miquel de Ramon viu a Barcelona. Miquel Formosa pagès de Sant Sadurní és el masover de la casa i l’encarregat de coordinar les obres i pagar la reedificació.

La quantitat a pagar és en total 1642 lliures cinc sous. La casa deuria quedar bastant desfeta per causes diverses: abandonament i guerres anteriors.

El fuster Singla va haver de posar 77 bigues de pi i d’àlber; va necessitar 2.000 claus; 24 cabirons (bigues mitjanes); 12 taulons; 36 llates (Cadascuna de les peces de fusta rectes i estretes que es posen damunt les bigues o cairats, en sentit perpendicular a aquests, i serveixen per a sostenir les teules) i 180 jornals empleats.

En quant al mestre de cases Salvador Cendra va necessitar 6000 rajoles; 3000 teules; 1000 maons; 60 quarteres de guix; 200 quintars de calç; 12 jornals per un home que la va amassar; els ports de la calç; pels jornals del mestre de cases i els manobres; pels llibants i rests del pou  (cordes gruixudes, com la que s'empra en la corriola d'un pou);

1500 teules més i 1000 rajoles més.

Segurament no va ser l’única reparació que es deuria fer en aquells anys.

dimarts, 5 de gener del 2016

El mestre d’orgue Andreu Bergeró i l’orgue de l’església de Santa Maria (1689-1692)




Durant les meves visites quasi continuades als arxius tan de Vilafranca com a Barcelona o/i altres llocs es troben documents molt interessants respecte a la història dels nostres entorns, que no en teníem cap notícia. Aquest n’és un d’ells.
Andrés Bergero, natural de Brussel·les, molt probablement originari de Sant Gilles residí a Barcelona, on es casà el 1692; també va viure a Tarragona i València. Va construir un orgue per a la catedral de Tortosa (1698-1699; tenia més de 2.200 tubs i tres teclats. En l’actualitat se’n conserva part de la seva façana barroca però no els tubs que es van perdre durant la Guerra Civil) i els de les esglésies de  la Selva del Camp (1701),  Sant Joan de València (1699), Santa Catalina d’Alzira i Sant Pere de Reus. També recompongué els orgues de Santa Maria del Mar de Barcelona (1691), de la catedral de València i de Sant Martí de València.

La nova cadireta (1689-1690)
Doncs aquest mateix mestre d’orgues com se l’anomena en la documentació va fabricar una nova cadireta, és a dir aquella part de l’orgue on seu l’organista i en la qual estan situats diferents registres de l’orgue entre l’any 1689 i 1690.
En el document notarial en el dia 29 d’agost d’aquell any 1689 hi han escrits els pactes i compromís entre els jurats de la Universitat de la Vila: els notaris Josep Martí i Josep Mas, el blanquer Rafael Bonet i el sabater Josep Rius, les persones escollides pel consell de la Universitat el dia anterior: Pere Pau Xamar, els notaris Josep Soler i Josep Marti i el calderer Salvador Fresquet per una part i per l’altra Andreu Bergeró, mestre d’orgues de nació flamenc que en aquell moment estava vivint al monestir de Poblet.

Acorden pagar-li 50 dobles en or, que representaven 275 lliures per fer la cadireta amb els registres que començarà a fabricar des de la festa de tots sants primer vinent a vuit mesos, que es quan se li entregarà a la Universitat, això sí amb els visuradors acostumats per veure si la feina s’ha fet bé.
Hi ha un memorial sobre el que havia de fer en la dita cadireta, entre altres aspectes diu: “ la cara de dita cadireta amb 42 flautes d’estany; un registre de fusta d’octava baixa, un tapadillo (tapadet), és a dir tubs tapats, contra la cara de 42 flautes d’estany; un asart (nasard), és a dir un registre que produeix un timbre de so nasal, que fa octava alta d’estany amb 42 flautes; un lleno (ple), és a dir jocs formats per tubs de diferents sons,  de 35 flautes per junt que són 126 flautes d’estany una tolesana de mà dreta de tres flautes per punt que són 63 flautes d’estany; també farà el secret, és a dir aquell receptacle de l’orgue dins el qual va a parar el vent de les manxes, i també el teclat de dita cadireta nous totalment...


El pagament de l’obra de la cadireta
Un altre dels pactes és sobre el pagament de l’obra al dit Andreu Bergeró. Acorden que cobrarà de la següent manera: 10 dobles el dia que començarà a fer la feina, 20 dobles més a mitja obra (mitja fàbrica) i els restants 20 dobles a l’acabar dita obra.
Els diners hi haurà una part que sortirà de les imposicions que rep la Universitat de Vilafranca per tenir la carnisseria de la vila.
En el mateix llibre notarial hi ha l’àpoca (rebut) de les dites 50 dobles o 275 lliures que va rebre Andreu Bergeró amb data del 7/9/1690. Molt probablement el mestre d’orgues va acabar en la data fixada la construcció de la Cadireta, és adir al cap de vuit mesos, com estava pactat, però va cobrar més tard, sobretot l’última paga acordada ja que la Universitat la pagà amb tres vegades.

Continuar fabricant els registres de l’orgue de Santa Maria (1690-1692)
En el mateix llibre i després del pagament de l’obra de la cadireta s’escriuen altres pactes entre la mateixa Universitat, les persones anteriorment anomenades i el mestre d’orgues Andreu Bergeró per fabricar els registres de l’orgue de Santa Maria menys els de la cadireta que ja estaven fets amb data 7/12/1690.
Ha de començar a fabricar els registres de  l’orgue des del dia de sant Joan del mes de juny vivent, es dir de l’any 1691 a un any , en el dia de sant Joan de l’any 1692.
La Universitat al cap de quatre mesos d’acabada l’obra la farà revisar per una persona com a visuradora de la feina ben feta.

Existeix també el memorial del que ha de fer. Entre altres aspectes es diu: el registre dit la cara de 55 flautes; el dit la quinta de 55 flautes; el assart (nasard) de 55 flautes;
el registre dit la quinzena de dues flautes i unes sones que són 110 flautes; el registre dit lleno (plens) de 4 flautes que són 220 flautes; el dit la trompeta de 14 pams d’alçada de 46 flautes; el de corneta de 21 tecles de cinc flautes per tecla que són 105 flautes; adobarà les 4 manxes, el teclat de baix nou i midar el segrest...

El pagament de l’obra dels registres de l’orgue
Andreu Bergeró cobrarà 850 lliures d’aquesta manera: 100 lliures el dia de Nadal primer vinent, 50 lliures el dia de Carnestoltes vinent, 16 lliures el dia de Sant Joan del juny de l’any 1691, 84 lliures el dia de Nadal del dit any 1691 i les restants 600 lliures les pagaran amb diners de l’arrendament del peix que rep la Universitat de Vilafranca.
No sabem si va acabar la feina ja que no hem trobat l’àpoca d’aquesta construcció.
Per concloure aquesta nova documentació de l’orgue cal dir que s’anomena que hi va haver una restauració de l’orgue al segle XVII a càrrec de l’orguener francès Miquel Pomés durant l’any 1651. Posteriorment no s’escriu res més al respecte. Sí que s’anomena que durant el segle XVIII l’orgue no va experimentar grans renovacions i només es fan tasques de conservació i que les modificacions importants no van ser fins al segle XIX, crec que ara podem afegir una nova dada i d’un nou mestre orguener important: Andreu Bergeró.

----


Els registres són tiradors de fusta o petites plaques basculants que normalment es col•loquen al costat dels teclats. Serveixen per donar un color tímbric diferent a cada combinació de registres seleccionada prèviament per d’instrumentista. Sempre porten escrit el nom que identifica l’efecte sonor que es produeix en accionar-los. També acostumen a portar un número amb el símbol ‘ (16’, 8’, 4’) que indica l’altura sonora del joc de tubs que fan sonar.

Manxes: L’orgue sona gràcies a l’aire que entra a pressió en els tubs als quals arriba, també a pressió, mitjançant les manxes que recullen l’aire, el comprimeixen i l’insuflen als tubs a través dels portavents i el secret.