Tot
i tenir els seus orígens en l’Edat Mitjana, La Inquisició és una institució
unida essencialment a l’organització de l’Estat modern.
No ha
existit una Inquisició, sinó models diferents de tribunals que han adoptat
aquest nom: la inquisició episcopal, la medieval, l’espanyola i la romana o
universal. Les línies fonamentals són gairebé les mateixes, però cadascuna, nascuda
en circumstàncies diferents, ha tingut les seves pròpies especificitats.
Si
bé en un primer moment la seva actuació s’havia de centrar estrictament en el
judaisme, aviat va començar a perseguir també l’ islamisme i el protestantisme,
i amb el temps va estendre la seva acció sobre altres tipus de comportaments,
amb l’argument que podien atemptar contra els sagraments o contra aspectes
diversos tocants a la fe, com ara bigàmia, delictes sexuals, bruixeria,
actituds blasfemes i sacrílegues, fins a bandolerisme i maçoneria.
Les
finalitats que es pretenia aconseguir a través d’aquesta institució han estat
interpretades des d’òptiques diferents. Per una banda, com una eina per a una
unificació religiosa d’una població molt diversa (cristians, jueus, musulmans,
més els conversos).
La
Inquisició va servir també com a instrument polític útil per a l’enfortiment de
l’Estat. Allà on les lleis civils impedien actuar els agents reials, actuaven
els inquisidors, que, en definitiva, eren servidors de l’Estat, encara que
jurídicament ho fossin de l’Església. Això feia possible que l’autoritat reial
intervingués en territoris on no hi podia entrar jurídicament per trobar-se sota
jurisdicció de la noblesa o dels poderosos Consells municipals, que escapaven a
la voluntat reial mercès a un cos de privilegis potent. Totes les societats
tenen tendència, de manera més o menys accentuada, a controlar els individus
que la configuren. La Inquisició no és més que una peculiar forma institucional
d’una funció sociològica universal i permanent: la funció de control social, de
manera que quedin eliminades les discrepàncies ideològiques i s’aconsegueixi
una societat uniforme en aquest sentit.
TIPUS DE DELICTES PERSEGUITS
En
el model d’una societat confessional, la disfuncionalitat de l’heretgia té un
doble aspecte: és pecat i és delicte. L’heretge és un perill social, una figura
delictiva que comporta una doble transgressió: viola la llei de Déu i
transgredeix la llei social. La defensa i imposició de la ortodòxia és la més
important raó d’estat i la Inquisició és el mecanisme més eficaç per a defensar
aquesta raó d’estat.
Autors
diversos han elaborat llistes diferents sobre els principals delictes
perseguits per la Inquisició, amb classificacions no sempre coincidents. Fent
una síntesi aproximada, podem enumerar:
Judaïsme: cristians d’origen jueu que duien a
terme pràctiques de la religió hebrea. · Islamisme:
cristians d’ascendència islàmica que seguien de manera secreta en la seva fe. ·
Luteranisme: la fe dels protestants
o dels catòlics amb desviacions de la fe cap a idees pròpies dels
protestantisme. ·
Misticisme-Il·luminisme: corrent d’espiritualitat
mística centrat en l’amor a Déu i en una relació directa amb Ell. · Molinistes: corrent ascètica de Miguel
de Molinos. · Blasfèmies i proposicions
contra la Fe: insults contra Déu, la Verge, els sants o la fe cristiana. · Bigàmia: vida conjugal amb dues dones.
Això podia ser a més un senyal d’islamisme. · Sol·licitació: petició de tipus sexual feta per una persona
eclesiàstica a una dona durant la confessió sacramental. Es castigava no
solament per una qüestió moral, sinó també pel desprestigi que infligia al
sagrament de la penitència, cosa que donava arguments als protestants en contra
d’aquest sagrament.
Faltes contra el Sant Ofici: contra tot allò que fos un
impediment o una dificultat per a l’actuació del Tribunal. · Bruixeria: creença en l’acció del
diable, tant si era per a propiciar la seva actuació favorable o contrària. · Delictes sexuals: fornicació,
bestialitat, sodomia... · Superstició, bruixeria, màgia: coses diverses, de
vegades amb vinculacions demoníaques o de vegades com a sanacions per oracions.
· Maçoneria.
El Consell
de la General i Suprema Inquisició: Elaborava instruccions per als
tribunals, examinava informes de les vistes, ordenava inspeccions, revisava
causes, i actuava com a tribunal per als membres del Sant Ofici que hagueren comès algun crim. El president era l'Inquisidor general. Els
altres eren prelats, lletrats i inquisidors provincials designats pel Rei.
Els Tribunals: Formats
per inquisidors, la gran majoria clergues seculars amb formació
jurídica, a més d'altres funcionaris com fiscals, secretaris, algutzirs,
notaris, etc.
Per ajudar als comissaris hi havia establerta la funció
dels anomenats «familiars del Sant Ofici». Aquest cos estava format per laics i
les seves funcions eren d’informar tot el que podia ser d’interès a la
institució del Sant Ofici. Ser un «familiar» era un honor i gaudien de certs
privilegis. Molta gent al Penedès (sobretot burgesia) es declaraven o formaven
part d’aquests familiars del Sant Ofici.
 |
| Dos fulls del jurament |
Un exemple (any 1719)
Molts
són els documents en època moderna en que hi ha un jurament per part de
testimonis davant d’uns certs inquisidors, per demostrar aquella o aquelles
coses que es diuen i no són certes o poden ser declarats culpables igual, com
per exemple el que us copio aquí literalment. Fet davant el notari Josep Marti
de Vilafranca el 19 de juliol de l’any 1719, tot i estar els “acusats” difunts:
Sepan cuantos estén vieren y leyeren
esta atestación, como nosotros Raimundo Ivern hornero de 83 años y José Vernet
labrador de 80 años, vecinos los dos de Villafranca del Panadés, mediante
juramento por nosotros extrajudicialmente prestado a Dios, nuestro señor y a
sus santos cuatro evangelios, ante el notario y escribano abajo escrito,
decimos y atestamos lo siguiente:
De como nosotros, dichos atestantes
hemos conocido y muy bien tratados a Bartolomé
Carreras, labrador y Elisabet Marqués,
su esposa, que están difuntos. Y aquellos eran cristianos antiguos y de nombre,
buena vida, honor y fama y descendientes
de buenos y calificadas familias, limpios de cualquier mal e infectado linaje,
e reprobada secta y esta es la voz y fama pública y nunca hemos entendido ni
oído decir fuesen estados los susodichos descendientes y de mal linaje alguno,
a saber es de judíos, moros, moriscos, turcos, conversos, sarracenos,
reconciliados, luteranos, calvinistas y de otra reprobada secta ni
penitenciados por el tribunal de la santa inquisición; lo que nosotros
dichos atestantes decimos saber por las razones susodichas, y esta es la verdad
por el juramento tenemos arriba prestado y en firmeza todo lo susodicho hacemos
este presente auto de atestación a requisición de la hermana Anna de Sant
Alberto monja carmelita calzada de nuestra señora del Carmen de esta. testigos:
Josep Marrugat oficial de pluma y Benito Grana labrador de Vilafranca.
El
dit Bartomeu Carreras formava part d’una família que
eren o havien estat metges o farmacèutics. Segurament aquest ofici o el suposar
que fabricaven ingredients no consentits per el Sant Ofici, va ser el que els
va portar a que algú els acusà d’haver sigut uns “bruixots” i per tant, també
ho podria ser-ho la seva descendència.
